skip to Main Content

Urgència per salvar el meu Miquel Àngel Riera

Aquest passat mes de juliol s’han complit 24 anys de la definitiva fuita de l’amic i amat Miquel Àngel Riera. Els rebrots de la pandèmia m’imposen una urgència inapel·lable. No puc esperar dates solemnes com seran les noces de plata del casament etern del gran escriptor –un dels millors de la literatura catalana de tots els segles– amb la Nai dels seus somnis.
No em preocupa el personatge. El seus escrits, com ell pretenia i els crítics confirmen, li han sembrat una fita inamovible dins la història.
No em preocupa el pare de família. Els seus gens, malgrat fossin enrevessats i melangiosos, perduraran, de baixada com passa als descendents dels genis, unes generacions de Rieres.
M’angoixa la certesa que amb mi morirà la persona. L’amic. L’orada bestiola humana que glatia dins la clandestinitat dels sopars de confidències. Els pocs que el coneixen a fons ofegaran l’infant orat dins el silenci. Callaran com a morts, mentre assassinen la possibilitat que qualque foll l’estimi tal com era. Si no coneixen tots els seus caires podran admirar l’ídol, però mai no podran abraçar, emocionats, entendrits, compacients, la personeta que s’amagava rere la cortina de sac del temple sagrat de les masturbacions al trast de Baix des Cos. Puc respectar un jueu, puc enamorar-me d’un negre, puc apreciar un gitano. Però he de reconèixer les seves marques congènites. El que no podré fer mai és estimar un negre pintat de blanc.
Quan s’acomplien 10 anys de la seva mort vaig proposar-me presentar a la gent un retrat de cos sencer de Miquel Àngel Riera. Pel final d’ Illa Flaubert sabia que s’havia salvat de la mort fugint en una pastera cap a Àfrica. Vaig carregar tots els seus llibres i un portàtil i vaig anar a trobar-lo al Marroc a la ciutat d’Oujda. Eixa capital oriental a dues passes d’Alger és una ciutat gran, còmoda i tranquila. Agombolat a una pensió de la Medina, Miquel Àngel, jo i els seus llibres, i els nostres records i els nostres sentiments i els nostres dubtes ens sotmetérem a una psicoanàlisi total de tres mesos en sessions de vuit hores diàries.
Les persones, fins i tot les que el tractaven amb freqüència, es trobaven amb dos obstacles, ben mirat insuperables, per poder arribar al Miquel Àngel de carn i os. Un mur era la necessitat insaciable de posseir béns i l’altre es referia a la jeia singular de les seves tendreses.
L’àvit home d’empresa, en trenta anys aixecà tot un imperi. Passà de tenir un balancí a posseir una gran fortuna. Quan aplicava la seva privilegiada intel·ligència als negocis posava en marxa totes les tretes politiques, socials i especulatives que estaven al seu dilatat abast. Tot, per una obsessió de multiplicar el seu patrimoni. Posades així les coordenades, no es d’estranyar que la gent el miràs de lluny i que els envejosos arribassin a odiar-lo.
A Oujda vaig penetrar fins a l’ordit profund d’eixa postura incorregible. L’avidesa, amb foscúries de cobdiciosa avarícia, venia de la seva hipergenètica. La genètica no muda mai. El segell que et claven els traumes rabiüts de l’existència pot perdurar generacions. Amb això ningú no et té la culpa ni ningú no hi pot fer res.
El cas admirable de Miquel Àngel Riera Nadal no és que estàs sotmès a un manament ineludible de la sang. Tots som esclaus de la nostra genètica amb les seves possibles adherències circumstancials. El fenomen prodigiós és que ell n’era conscient. Per a mi, el moment més esgarrifós i commovedor de la nostra amistat succeí el dia que em cridà a la capçalera del seu llit de moribund. M’estrengué la mà i amb una veu que arribava de molt lluny em digué: “Jaume, tots els metges s’equivoquen. A això que ells diuen càncer és la fam que vaig patir de petit”.
Al principi aquesta revelació es convertí en una pena profunda, en una estimera rabiosa. Ara ha esdevingut una obligació imperiosa de fer-li justícia.
L’altre impediment que ens priva de poder abraçar el Miquel Àngel complet, més enllà de totes les admiracions d’aquest món i de l’altre, és el seu confinament dins el sagrari dels déus inaccessibles. Jo hi afegiria inclassificables. Miquel Àngel creà un mode propi d’estimar. Només coneixerem aquest prodigi d’humanitat el dia que es publiquin els centenars de cartes que el gran escriptor dirigí als seus amics.
Quina llàstima que els errats guardians de la seva honra ens privin de poder descobrir les belles tendreses infinites estrangulades per la hipocresia de la nostra societat. Una tirànica societat que domesticà la rara anatomia del nostre centaure. Endevin la vostra gran pregunta: Qui ens assegura que ell volia que sabéssim tot això i més coses, encara?
Miquel Àngel va escriure a Poemes a Nai: “Si bastàs anar en pèl perquè ho creguéssiu”.
Jo li faig el favor d’ajudar a despullar-lo. Contest el vostre interrogant amb dues preguntes.
Què pensaríeu d’un home que s’amaga en la foscúria d’un bosc comunal mentre deixa el número del seu telèfon mòbil gravat a foc a la soca de cada arbre?
Vosaltres creieu que podeu emmudir-me si tenc proves més que convincents que els nostres afectes, àdhuc els sensuals, són parents de molt a prop?
Ningú nat d’aquest món em podrà privar de l’orgull de presentar en públic els germans de la meva nissaga.

Jaume Santandreu

Back To Top
×Close search
Search