skip to Main Content

Utopia

“Com creuré / Va dir el fulano // que el món es quedaria sense utopies // com creuré // que l’esperança és un oblit // o que el plaer una tristesa // com creuré / Va dir el fulano // que l’univers és una ruïna // Encara el sigui // o que la mort és el silenci // encara el sigui // com creuré // que l’horitzó és la frontera // que el mar és ningú // que la nit és res // com creuré / Va dir el fulano // que el teu cos / Mengana // no és una altra cosa més del que palp // o que el teu amor // aquest amor allunyat que em destinats // no és el nu dels teus ulls // la parsimònia de les teves mans // com creuré / Mengana austral // que ets tan sols el que mir // acaricii o penetr // com creuré / Va dir el fulano // que la utopia ja no existeix // si tu / Mengana dolça // agosarada / eterna // si tu / ets la meva utopia. “(Mario Benedetti)

La tornada a la feina de molts, la idea d’anar als bars i el fet de poder moure’t per tota l’illa a consumir sense cap impediment, em treu a plantejar on queden els demandes de fa unes setmanes, la sol·licitud d’una societat més conscient, solidària, amable amb el seu entorn. Hem sortit en masses a “prendre qualcuna cosa”, a comprar a Palma, a sortir a fer esport en grups – dissimuladament i sense que ningú s’assabenti perquè encara no és permès.
La sol·licitud de la presidenta de les Balears i el mateix “Brussel·les” cercant com gestionar el turisme per no “donar per perduda” tota la temporada d’estiu, em fa veure com utòpica la idea ja llunyana “Potser és el moment de plantejar un model econòmic diferent”.

“La utopia està a l’horitzó. Camí dues passes, ella s’allunya dues passes i l’horitzó es mou deu passes més enllà. Llavors per a què serveix la utopia? Per això, serveix per caminar.” (Eduardo Galeano)

Caminant fins a trobar un equilibri entre les necessitats econòmiques i les ecològiques, entre dotar la sanitat pública amb el necessari i proveeix l’economia de mitjans per salvaguardar les empreses. Potser és compatible, potser algun polític pensi en petit i en les comunitats, pensi que realment les persones som capaços de pensar més enllà dels nostres propis interessos i mirar pel bé comú. Potser …

“Et deixo un pont de mar blava // que va del somni fins els teus ulls, // des d’Alcúdia a Amorgos, // del teu ventre al meu cor. // Et deixo un ram de preguntes // perquè t’emplenis els dits de llum // com la que encén l’esguard // dels infants de Sidó. //
Un pont que ajudi a solcar // la pell antiga del mar. // Que desvetlli la remor de tots els temps // i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels, // amb la ràbia del cant, // amb la força del cos, // amb el goig de l’amor… // Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, // un pont que agermani pells i vides diferents, // diferents. // Et deixo un pont d’esperança // i el far antic del nostre demà // perquè servis el nord // en el teu navegar. // Et deixo un vers a Sinera // escrit amb traç d’un blau lluminós // que cantava a l’Alguer // per cantar el seu enyor…// Et deixo l’aigua i la set, // el somni encès i el record. // I a Ponza la mort // per viure cara al mar… el mar… el mar. // L’espai ple de llum // on s’emmiralla el mar… el mar… el mar. // El blau del nostre silenci // d’on sempre neix la cançó. // Que desvetlli la remor de tots els temps // i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels, // amb la força del cant, // amb la ràbia del cos, // amb el goig de l’amor… // Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, // un pont que agermani pells i vides diferents, // diferents.” (Lluis Llach i Miquel Martí i Pol)

Emma Finozzi (amb fotografia de Rafel Sureda)

Back To Top
×Close search
Search