skip to Main Content

Va de mateixa!

Miquel Mascaró

Me’n vaig assabentar per casualitat. Un dia, a migdia, em vaig aturar a Son Macià per fer quatre feines i, de passada, vaig veure una esquela. M’hi vaig acostar i la cara m’era familiar. Quan el vaig veure bé… sí, era ell, en Baltasar Morey Veny. Un home conegut i estimat per molta gent, que vivia a Son Macià i tenia una cama ben felanitxera.
L’amo en Baltasar era tot un mestre del folklore pagès. De jove n’aprengué de manera autodidàctica i, després de moltes sonades a balls de matances i altres esdeveniments populars, amb un parell de companys seus varen decidir formar un grup de ball de bot, s’Estol d’es Picot.
Pot ser ara aquest nom no us digui res, perquè deu fer uns 15 anys que no actuen, però als anys 80, quan el ball de bot no estava de moda i es volia recuperar, ells en van ser els impulsors. S’havien format a la millor escola, dins la cultura popular que existia a la Mallorca tradicional de principi del segle XX. Pot ser, molta gent no és conscient de l’important que va ser aquest grup per recuperar el ball de bot. Molts dels grups que ara hi ha són descendents del seu estil, perquè ells sempre seran el nostre referent.
Parlar de s’Estol d’es Picot és parlar de l’amo en Baltasar. Sonant guitarró o guitarra i cantant amb la seva melòdica veu que donava l’entonació i força a l’instant precís de la cançó. Això si, sempre acompanyat de la seva dona, na Joana, gran balladora.
Durant molts anys actuaren per tot Mallorca i altres indrets, oferint el més autèntic del ball de bot, les jotes i mateixes. Ballada anava i ballada venia, i l’amo en Baltasar, gens gelós de tot el que sabia, va pensar que seria bo ensenyar-ho i es va posar a donar classes. Jo crec que vaig ser dels primers que va anar a les seves classes, juntament amb un parell més de macianers, i amb una partida d’assajos, vàrem aprendre a sonar el guitarró i cantar jotes i mateixes. Després, també ens va ensenyar a tocar la guitarra i, al cap de poc temps, ja sonàrem a qualque ballada.
Sempre va tenir molta paciència amb nosaltres i va ser el millor mestre que podríem haver tingut. Ell no ensenyava solfeig, ens ensenyava ball de bot i sempre de bona voluntat i altruistament. M’aconseguí el meu guitarró i el primer dia m’hi va posar les cordes noves. Ningú el sabia afinar millor que ell i la melodia que tocava per afinar, la recordaré per sempre. Pens que la seva satisfacció era veure que el ball de bot seguiria viu. Potser vàrem ser molt joves per començar, però jo sempre he estat molt satisfet del que vaig aprendre i em sent ben orgullós cada vegada que puc sonar aquell guitarró.
Sé que després de nosaltres, i fins no fa gaire, va ensenyar a més gent. Molts d’ells ara son integrants de grups actualment actius. Podem estar ben agraïts com a sonadors, balladors i gent a qui ens agrada la nostra cultura.
Sempre que el vaig anar a veure va estar molt content, però qui realment hi havia d’estar era jo. Ell s’ha mort en silenci, com la seva humilitat hauria desitjat i sense molestar, com la seva bondat hagués volgut. Ens ha deixat, però sempre guardarem un bon record de la paciència que va tenir amb tota la gent a qui va ensenyar la seva passió, el Ball de Bot. Ara ja no hi és i perquè no vull que tot el que va fer quedi en l’oblit, en sonar el guitarró sempre pensaré en ell, perquè així ho mereix.
Moltes Gràcies Baltasar, i ara tocam sa darrera!

Back To Top
Search