Mar Ripoll (Palma, 1977) és la guanyadora del Premi de Pintura de Son Carrió 2019. Va estudiar fotografia a l’escola d’Art i Disseny de Palma i es va formar en pintura i dibuix en diferents tallers al Casal Balaguer, Massana (Barcelona), Fundació Pilar i Joan Miró, Ses Voltes, Casal Solleric i Es Baluard. Parlam amb ella sobre Configuracions Primàries, que s’exposa a Sa Màniga fins el pròxim 29 de juliol.
Configuracions primàries té com a punt de partida la disposició dels elements primaris: el pla, el punt i la línia. Com ho estructures?
Be like water va ser el treball anterior i en ell ja anava superposant taques de pintura sobre diferents suports. En aquest treball aquestes taques es mantenien dispersades mentre que a Configuracions Primàries això ha envolucionat i aquestes formes s’estructuren diferent, formen figures. Les taques del Be like water han evolucionat, creant formes i figures que tenen una estructura més humana, que caminen cap a un art més figuratiu. Crec que començ a caminar cap a un neoexpressionisme abstracte amb aquesta feina.
Vas guanyar el Premi de Pintura de Son Carrió 2019 per aquesta primera exposició, de fet.
Sí. El premi de Son Carrió el va guanyar un quadre del Be like water i l’exposició no es va poder fer per mor de la Covid-19. Després de tot aquest temps, he fet aquesta evolució fins a Configuracions Primàries i aquesta és la feina que ara exposam a Sa Màniga.
Neoexpressionisme, abstracció… Són conceptes que per ventura són difícils d’entendre per al públic general. Amb quina actitud creus que ha de venir l’espectador que visiti la teva exposició?
Hi ha d’anar amb la ment oberta. No és un art figuratiu on puguis veure res de manera directa. La meva obra és molt profunda perquè vaig superposant taques i com més temps les mires, més coses diuen. La primera mirada és més primària i després es va aprofundint. De fet, és la dualitat que treball també en l’exposició: som complexos, però si miram bé, alhora també som primaris. És tornar una mica a l’essència, a l’hora de mirar però també a l’hora de pintar.
Xerres de superposicions, de capes diferents, de profunditats. Quin paper hi juga el color en aquest sentit?
Els colors es van mesclant els uns amb els altres, vaig abocant pintura i ells mateixos van conformant l’estructura del quadre. El color és molt important perquè es van formant contrastos, hi ha friccions entre els colors freds i calents i això crea la tensió. Jo evit en tot moment l’ús de la perspectiva geomètrica i són els contrastos de colors els qui la determinen. La seva funció no és exclusivament la de l’ordenació de l’espai i el temps, sinó també la de reflectir la interrelació de l’individu amb el seu entorn.
Quin procés segueixes per pintar un quadre partint del llenç en blanc?
Llanç pintura, a vegades amb un cop, a vegades de manera més subtil, més suau. Vaig abocant pintura i d’aquesta manera es conformen les figures.
Què vols explicar amb els teus quadres? Hi ha una part filosòfica, sobre el canvi i la permanència, però també reflexiones sobre la identitat…
M’agrada molt la filosofia i hi ha una autora que m’agrada molt, na Judith Buttler. A El gènere en disputa ella planteja una idea que em va agradar molt: explica el que és un riu i diu que de la mateixa manera que la metafísica de la substància -a la qual va lligada de forma inevitable el verb “ésser”- diu del riu, que simplement “és”, “congelant” així, d’alguna manera, el seu intrínsec i constitutiu caràcter en continu esdevenir. Quan es diu que el riu és, sembla que s’aturi però en realitat el riu segueix, mai s’atura de fluir. Ella compara això amb les assignacions de gènere, quan per exemple, definim un home o una dona i els caracteritzam. D’aquesta manera fem que aquesta caracterització sigui persistent i passi a ser una realitat. Si algú sempre es vesteix de dona, acabarem dient que és una dona, però això no té perquè ser definitori d’allò que ets. Ella xerra del fluir de les persones i jo relacion molt això amb la meva obra. Venint de l’altra exposició, la de Be like water, vaig pensar que estava molt relacionat amb la qüestió de fluir. Crec que això fa obrir la ment i ens ajuda a no posar adjectius i deixar a les persones que siguin allò que vulguin ser. La societat és diversa i tothom és vàlid i m’encantaria que la meva pintura pogués ajudar a veure la vida d’aquesta manera. És una forma de fer art però també la meva manera de veure les persones i la vida.
Combines diferents formats. Quantes peces conformen l’exposició? Diries que has tancat aquest procés que has iniciat amb Configuracions Primàries o hi continues fent feina?
Hi ha 50 quadres a l’exposició i encara estic treballant en 5 o 6 obres que encara em queden per acabar per completar aquesta exposició.
