Margalida Servera Torres, del Musti Vell (Artà, 1929) va conversar així amb Rafel Perelló. Una vida llarga i una dona saberuda que en va fer, i molta, de feina.
Heu viscut qualque fet extraordinari?
El temps del “moviment” (la guerra civil) vaig veure la marededeu de Sant Salvador.
Vos referiu a una aparició de la marededeu?
Sí, no me varen creure. De la finestra del Musti Vell (Artà) vaig veure la mare de déu de Sant Salvador dins una nigulada. “Oh! I això és la mare de déu de Sant Salvador!”. Vaig dir “sortiu!”, i ja no hi va ser. No em varen creure…
Com anava vestida la marededeu?
Talment com anava vestida la mare de déu de Sant Salvador d’un temps, vestida de color de cel amb estrelles de color de plata…
Un amic em va contar que quan el seu padrí es va morir, li posaren un tros de llimona dins la boca…
Aquí, al mort li posaven llimona davall la barra amb un mocador fermat per copar la boca… a foravila, quan hi havia un mort, tots els veïnats feien s’acompanyament al mort amb els carros…
Molts anaven a descarregar saques de contraban…
A la “Caloni” (d’Artà) feien una putada de contrabàndol. El meu cunyat hi anava. Un vespre es va entregar fora calçons. Un li va dir “i a on vas fora calçons?” “Pardal assolellat, els carabineros m’encalçaven!”. Estava a la Torre, se’n va anar amb uns calçons de mon pare…
Les dones embarassades evitaven emblanquinar, deien que l’infant podria néixer amb els ulls girats.
Sí, però jo no ho vaig mirar. N’hi va haver que m’ho varen retreure. Qualque dona em deia “Ai, Margalideta, no sé com tens coratge d’emblanquinar, no t’anirà bé!”…
A Artà quines són les diferències més notables entre la celebració de la festa de Sant Antoni d’abans i la celebració actual?
Primer, a les posessions grosses tenien catorze o quinze bísties. Es feia la codolada de Son Fortè, o la codoloda dels Olors. Un estol de missatges de les possessions, tots duien un mocador vermell, anaven a les beneïdes amb les bísties, no hi anava tanta gent com ara. I segon, llavors feien molts de foguerons dins Artà, molts, molts, però uns fogueronarros molt grossos, els que fan ara fan rialles devora els foguerons d’un temps, bon Jesús!…
Per setmana santa els enamorats regalaven llepolies a la seva al·lota…
El Dijous Sant els enamorats regalaven una casca a l’al.lota i una casca a la sogra. I els padrins joves regalaven una casca amb confitets per a donar als fillols…
Abans hi havia més tranquil·litat…
Vivíem molt tranquils. No hi ha això que hi ha avui, ara no pots anar enlloc. Tancàvem la porta fora rodar clau i bona nit si et colgues! Jo, fins a les nou no tenc por. A les nou tanc finestres i rod. Llavò els meus fills ja ho sabien que no podien arribar les dotze passades, les dotze era la retxa. Jo tenia l’orella dreta fins que arribaven. El major no feia renou, deia “ma mare, dorms?”, “no dorm fins que no sou aquí!”. El petit, quan arribava, voltava el cantó corrensos, tenia aquest costum…
Abans el refresc de moltes celebracions com ara les noces, la comunió, etc., era molt magre…
Quan em vaig casar no hi havia farina, feien estraperlo. Vàrem anar a cercar una quartera de farina amagada dins una senalla de llatra per fer ensaïmades per donar al refresc… quan batiaven un infant només hi anaven la comare, el padrinet i la padrineta, el pare no hi anava. Per brufar s’infant, quan venien feien una copeta de suc i res més. Pensa tu! Ara és un abús el que fan…
Heu dit que feien estraperlo…
Faltava de tot. Nosaltres, primer sembràvem tabac d’amagat, deien “ara han de venir els inspectors”. Tallàvem el tabac, el posàvem dins un sac i el dúiem dins el sostre, davall la palla… férem parades d’arròs, el dúiem a pelar d’amagat a sa Pobla, era exposat (arriscat)… et donaven unes cartilles, tot estava racionat. Vaig anar a fer coa per a tabac per a mon pare…
Abans, els tractes entre pagesos i mercaders de bestiar o mercaders de quesvulla es feien majoritàriament de paraula….
Veníem els animals al mercader, no vàrem estirar un paper mai (no vàrem redactar cap document) “En vull deu”, “te’n don nou”, “deu, en vull”, “no en xerrem pus, ni teu ni meu, nou i mig”, “au, fet !”. I amb el senyor “això són les bestretes (despeses) això són les tretes (guanys), tant de guany”, “beníssim, beníssim !” I per avall! Llavors la paraula era sagrada, la paraula anava davant i ara tot és paper, paper per aquí, paper per allà, un paperuuuum!…
A quina edat començàreu a fer feina?
Als vuit anys em posaren la collera. Ajudava a fora vila, els grans miraven es sol i em deien “és hora d’anar a fer el dinar”, i foc i fum!… Vaig anar a Son Fortè a collir oliva, venien moltes al.lotes de Maria, les déiem “les muntanyeres”; elles quedaven a romandre a la possessió i les d’Artà tornàvem a jeure a ca nostra. Al tall ens donaven tasca, deu o dotze paners, i venga a collir oliva, tira que daça, daça que venga! Anàvem a dinar a les cases, dinàvem de pa amb oli de tafona, mullàvem es pa dins la pica de s’oli, oh! Saps que era de bo!… el dissabte de Tots Sants ens donaven bunyols a la possessió, a les quatre del dematí tots els nins i nines d’Artà que anàvem a collir oliva tocàvem un corn pels carrers d’Artà i cridàvem; dèiem “Sopes?, bunyols que són més bons!” Tot el poble ens sentia…
Quines altres feines váreu fer?
De tot. De casada, jo i el meu home duiem Son Fortè Nou, les Cases Noves, que està dins Sant Llorenç, i l’Hort des Bril. Llavors es casaven molt prest, em vaig casar als vint-i-tres. Érem només jo i el meu home, ens ginyàvem, ens aixecàvem a les quatre, munyíem les vaques i daça que venga, remil reputes que en vaig fer de feina!. En l’estiu ens hi posàvem fins a les onze, dinàvem, féiem una becadeta i a les tres tornàvem envestir… el temps que guardava les ovelles feia senalletes asseguda damunt una pedra. En feia catorze, les cosia, la cussa vetlava les ovelles, era una cussa molt entenenta, li deia “ves a voltar-les”… llavors collíem cent setanta quarteres d’ametles… el meu home, els dilluns i els dijous arrabassava palma per Aubarca. Cada vespre feia un llatró. Vetlàvem amb els veïnats i fèiem llata i cantàvem. De les senalletes em donaven mil cent pessetes i amb aquests doblers comprava tot el de la setmana, sabó, cafè, sucre, i encara comprava roba a ca na Cama. Feia de tot, sarrions, estormies, hi havia un “dicho”, deien “estormies per na Culfeixuc!”, això ho deien molt… he fet de tot, sé bé el que és aguantar les llongues (cordes) d’una bístia damunt l’era, giràvem forques, fèiem una carena, tot mesclat, forquejàvem, ho passàvem pel garbell… segava amb la falç, fèiem manadets… Recentllamps, que n’he feta de feina en aquest món!…
On compràveu peix?
Al carrer. El meu home era molt del peix. Venia a comprar-lo a Artà, hi havia una dona i un home que empenyien un carretet de peix pel carrer, duien un carretet de fusta. Comprava unes mussoles així de grosses, rajada, feiem escabetxo. Jo no anava de peix, quaranta llamps de peix, a la mar n’hi neix!…
Sabeu algun remei casolà?
Quan era nina, si estava constipada la padrina posava “calistro” (eucaliptus) dins una olla de test. M’asseia damunt i em posava una manta damunt el cap, feia bavarades de “calistro” i m’anava ben bé…
Visitàreu qualque “curandero” o “curandera”?
Sí. Madona “Coca”. Jo estava enfitada, em va posar damunt un llit i amb el mocador em va desenfitar. També vaig anar a madò Catalina “Blaia” i a na Maria “Roca”, amb un mocador et feia així i així, em va dir “estàs fins aquí dalt d’enfitada”…
Considerau que en general els nins desconeixen la vida que duien abans els seus padrins?
No saben de la missa la meitat ni volen saber…
Em podeu dir o cantar qualque cançó de la pagesia?
De Mallorca fins Alger / no se troba cap barrera / domés una carretera / que d’aigo tota se té… pareix que faig testament, saps que m’estires la llengua, tu!…
En certa manera ho és un testament…
