skip to Main Content

Venir o tornar, el quid de la qüestió

Miquel Gual

Després de llegir l’article publicat el 29 d’Agost per Joan Estelrich, una necessitat imperiosa m’ha portat a compartir una sèrie de reflexions.
Som molts els afectats, o pot ser agraciats, agafi-ho el lector segons convingui, que cada any se’ls hi planteja la diatriba del “tornar” o “venir”. I no en referència als primers anys en els quals estem immersos dintre d’un programa formatiu concret, on no hi ha cap mena de dubte (temporada estival i en festes assenyalades) sinó quan s’acaba el temps reglamentari, el temps preestablert que necessitàvem per completar una formació o l’objectiu acordat tàcitament amb nosaltres mateixos.
L’avidesa d’assolir més coneixement, completar formació o altres aspectes de caràcter més personal, prolonguen de forma moltes vegades indefinida l’estada i, en definitiva, la vida, en una ciutat o país que inicialment es plantejava com a lloc exclusivament formatiu i temporal.
Amb el pas del temps, les “tornades” són cada vegada més breus i efímeres i el que es feia o planejava per fer a l’arribada canvia any rere any.
Els records i les vivències que tenim, es difuminen de forma ineludible i part de la idealització passada del que era “ca nostra” passa a formar part d’una realitat distinta.
Possiblement és un egoisme inherent el que fa que pretenguem que el temps no passi pel lloc on tornem, o on venim, vet aquí la paradoxa, i pretenem que tot estigui tal com ho vam deixar, com si només nosaltres poguéssim créixer o canviar. Res més lluny de la realitat, i no s’ha de pretendre veure la realitat passada amb els ulls d’avui. No som els mateixos que vàrem partir.
Si un és d’on neix o d’on se sent possiblement no té resposta. A molts ens passa i passarà que no som d’allà on vivim, però quan tornem, “ca nostra” no és la que era. Ni d’un lloc ni de l’altre, i al final quedem enmig.
R. Crusoe mai no es va adaptar a la tornada a Londres. Després d’anys a l’illa remota, i salvant les distàncies, perdé el referent d’on era “ca seva”.
Sense saber si la pròxima vegada “aniré”, “tornaré” o “vendré”, el que sí que tinc clar és que “ca nostra” sempre serà “ca nostra”.

Back To Top
×Close search
Search