La meva habitació no ha canviat: el que hauria de fer-ho son els vidres bruts de terra roja o pols, el que sigui, davant el nesprer.
Avui sóc sola a casa, i ser i estar no és el mateix. Sóc sola perquè m’hi sent. No és dolent, a vegades gaudesc de la soledat. Però tanta em fa reflexionar per què no record la darrera vegada que vaig experimentar fondre’m en un gran grup que va a la mateixa direcció.
Tothom està lluny, i em deman: deu ser necessària la distància?
Moltes vegades ens acusen de no saber estar sols, de no ser prou independents. Però aviat del que es parlarà serà del fet que no hi ha tribus, col·lectius, famílies grans reunint-se sovint, nens jugant en festes multitudinàries d’aniversari. En canvi: sí aïllament, que pateixen tants avui en dia amb situacions quotidianes que ens passen per alt: relacions a distància, mons de joc, mons paral·lels en els quals es troben els nens en etapa de creixement… Els meus germans per exemple, tenen amics arreu del món, però no els han vist mai, inclús a vegades no saben com són les seves cares. Igual els seus companys, que no sempre tenen la millor salut mental.
Molts d’ells, que tenen tanta pressa per ser grans en un món veloç, no creixen amb les seves mares: perquè totes treballen, per estar “tan empoderades”, i després, a l’escola els professors es demanen per què hi ha disfuncionalitat a l’hora d’estudiar, de concentrar-se, i en els pitjors dels casos: per què alguns tenen tan poques ganes de viure.
L’excel·lència ja no importa: importa l’astúcia.
La memòria no és una qüestió: tenim dades infinites.
La força la fan les màquines: necessitem coses intangibles.
Vivim en un nou segle, en una nova era.
Avui he llegit –i no és la primera vegada– que començar a usar la IA en els negocis és fonamental, que és una realitat creixent i que ja ho hauríem d’estar fent tots. Que ajuda a vendre. Ja no és com fa uns anys que discutíem si això era sa o no, si això s’hauria de fer o rebutjar-ho i tancar-ho dins un calaix com si no hagués estat inventat. Perquè ja no hi ha opció, ja està passant. I la mare Terra mateixa evoluciona cap a aquella direcció.
No hi pensam gaire pot ser que si som éssers naturals la tecnologia també és natural: l’hem creat nosaltres, i nosaltres provenim de la Terra. Llavors, no ve també la tecnologia de la Terra?
O és que intuïm, inconscientment, que nosaltres tampoc no som del tot d’aquí?
Potser és això, i per aquest motiu, mentre miram les plantes totes glorioses, i després a la ferralla: tot plegat sembla a vegades un experiment estrany.
Jo personalment, sempre he pensat que estem guiats i que el que decidim, no ho decidim fins que ho fem conscientment.
Se’m fa estrany encara parlar per un aparell amb la meva parella amb un mar que ens separa: i alhora, que no som afortunats de poder fer-ho?
Avui el dia em sembla tranquil, només tenc una feina: distingir entre la llum solar i la de la pantalla.
Deu ser necessària la distància?
Definitivament, és una opció per a tots, i en part com més vegades parlam essent més enfora, més a prop ens sentim, perquè sabem que podem acurçar-la. Tan aviat que quasi podrem teletransportar-nos. Tan aviat que quasi podrem entrar en càpsules a tota velocitat. Ens adonarem que ja no és una història de les novel·les, malgrat que a un bar de Vilafranca sembli que no hi passa res de nou: el món està canviant.
Aviat.
