Skip to content

Voler entendre totes les coses

*Imatge: Autorretrat de Vivian Maier.
Si una cosa m’ha perseguit tota la vida, és la voluntat d’entendre les coses que em passen. A vegades, amb les amigues, desitjam ser capaces d’aturar la maquinària mental que ens fa analitzar qualsevol pensament, emoció o situació en què ens trobem immerses. Ens agradaria deixar de pensar, aturar el cervell i ser meres observadores de les nostres vides. Ho diem amb ironia, però com més passen els anys més tenc la certesa que de tant en tant ens aniria bé no voler comprendre res.
Cada dia de cada any de la nostra existència ocorren tot un seguit d’esdeveniments que defineixen com ha anat la jornada. Alguns formen part de la rutina: una reunió de feina, el despertador que no ha sonat, no trobar res per fer el dinar, passar a cercar els infants d’escola, anar al gimnàs, regar les plantes. Altres, però, poden tenir quelcom d’emocionant, d’imprevisible: el cafè que ens cau a sobre, un missatge inesperat, retrobaments enmig del carrer, una oferta laboral, un diagnòstic. Hi ha dies que combinen els dos tipus de moments, d’altres immersos en la quotidianitat i existeix un tercer tipus: els dies especials. La meva ment perversa, sovint intenta convertir en especials els dies més planers.
Fa uns anys m’entusiasmava trobar sempre algun motiu extraordinari que “em fes el dia.” Ara estic cansada. Voler entendre cada fil de pensament que m’assalta en tot moment és esgotador. Per què la meva cap ha girat els ulls quan li he fet aquella proposta? Aquest missatge, no deu voler dir una altra cosa? M’he enfadat amb ma mare perquè tenc un trauma infantil amb la validació adulta? Al contrari del que em diria qualsevol psicòloga: no ho vull saber.
A Mirar-nos de cara (L’altra, 2019), Vivian Gornick es demana quantes vegades haurà entès per primer cop tal veritat que la farà descobrir com és. Mentrestant, la seva psicoanalista se la mira esperant quin és el descobriment de la setmana. Record llegir un parell de vegades el fragment i dibuixar-hi una línia recta amb llapis a sota. Quantes vegades hauré entès per primer cop? Avui, tornant en cotxe de la feina, per exemple, he entès que no som tan diferent de la gent que alluny de la meva vida. També dilluns passat, estirada al sofà de casa, vaig copsar no sé quin mecanisme del meu cervell i dimecres, caminant cap al bar on m’esperaven les amigues, vaig comprendre algun aspecte de vital importància sobre la meva infància. Visc dins el meu cap el vuitanta per cent de les hores del dia. Com una capsa hermètica. És refugi i gàbia. Al final del dia estic esgotada d’escoltar-me a mi mateixa i venga tornem-hi amb el primer cop d’alarma. No em deix tranquil·la. Gornick, una senyora de vuitanta-sis anys, tampoc. Tota la vida per descobrir que, al final, no havíem d’entendre tantes coses.
Back To Top
Search