L’església de Fartàritx, entre la basílica protocristiana i la voluntat de purisme grec (II)

El nostre historiador de l’art de capçalera torna a aprofundir en les particularitats de l’església de Fartàritx, un temple que sorprèn per la seva harmonia i fidelitat a l’estil triat. Ens hem perdut, però, la proposta que hi féu Pere d’Alcàntara Penya.

El classicisme arquitectònic havia entrat a Mallorca de ma del cultíssim frare caputxí Miquel de Petra (1741-1803), però visqué un nou impuls historicista a rel de l’exili a l’illa (1810-14) de l’arquitecte madrileny Isidro Gonzàlez Velàzquez (1765-1840) a causa de la ocupació francesa: aqueix descendent del famós pintor és un dels més importants arquitectes de les primeres dècades del Madrid de s. XIX (Teatro Real, Casa del Labrador, Aranjuez) i fou el primer viatger espanyol a la Grècia arqueològica (principis dècada de 1790). La seva obra més ambiciosa és la immensa església de Llucmajor, però deixà altres projectes que, tot i no resolts, marcaren escola. De poc després trobam la més modesta però més purista capella de la Misericòrdia de Ciutat (1831-36), de Joan Sureda Ripoll (1785-1865), clar seguidor del madrileny, i la qual hem de interpretar com un clar precedent de l’església de Fartàritx.
Tot i que hi havia una voluntat hel·lenística en l’arquitectura de l’època, les cel·les dels temples grecs, massa petites i fosques, no servien com a model per a l’arquitectura d’esglésies. Foren les grans basíliques ja d’època cristiana (ss IV-VI) les que -encara romanes- entroncaven amb l’idel neo-clàssic i amb l’evocació del primer cristianisme oficialesc; i a més a més, aportava uns recursos de cobriment de grans espais que l’arquitectura grega no oferia.

El model protocristià, d’herència clàssica, de tres naus, iniciat a Mallorca amb Fartàritx, no és de cap de les maneres una originalitat illenca, sinó una rèplica d’un moviment anterior iniciat en el sí de la França pre-revolucionària, i consolidat en el s XIX.

L’arquitecte Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906)

Aquest versàtil personatge (literat, cronista, topògraf, enginyer…) entre altres coses fou arquitecte i realitzà nombroses obres. I alhora fou versàtil com a arquitecte atès que tractà tots els “neos”, el clàssic, el gòtic (parròquia de Portocolom, Sant Alfons de Felanitx…), el renaixement (Sant Felip Neri de Porreres).