Discretes, humils, sentides. Així varen transcórrer dissabte passat les entranyables completes de Son Negre. La missa, oficiada per mossèn Antoni Amorós, va comptar amb una afluència de públic notable, amb…

L’església de Fartàritx, entre la basílica protocristiana i la voluntat de purisme grec (II)
El nostre historiador de l’art de capçalera torna a aprofundir en les particularitats de l’església de Fartàritx, un temple que sorprèn per la seva harmonia i fidelitat a l’estil triat. Ens hem perdut, però, la proposta que hi féu Pere d’Alcàntara Penya.
El classicisme arquitectònic havia entrat a Mallorca de ma del cultíssim frare caputxí Miquel de Petra (1741-1803), però visqué un nou impuls historicista a rel de l’exili a l’illa (1810-14) de l’arquitecte madrileny Isidro Gonzàlez Velàzquez (1765-1840) a causa de la ocupació francesa: aqueix descendent del famós pintor és un dels més importants arquitectes de les primeres dècades del Madrid de s. XIX (Teatro Real, Casa del Labrador, Aranjuez) i fou el primer viatger espanyol a la Grècia arqueològica (principis dècada de 1790). La seva obra més ambiciosa és la immensa església de Llucmajor, però deixà altres projectes que, tot i no resolts, marcaren escola. De poc després trobam la més modesta però més purista capella de la Misericòrdia de Ciutat (1831-36), de Joan Sureda Ripoll (1785-1865), clar seguidor del madrileny, i la qual hem de interpretar com un clar precedent de l’església de Fartàritx.
Tot i que hi havia una voluntat hel·lenística en l’arquitectura de l’època, les cel·les dels temples grecs, massa petites i fosques, no servien com a model per a l’arquitectura d’esglésies. Foren les grans basíliques ja d’època cristiana (ss IV-VI) les que -encara romanes- entroncaven amb l’idel neo-clàssic i amb l’evocació del primer cristianisme oficialesc; i a més a més, aportava uns recursos de cobriment de grans espais que l’arquitectura grega no oferia.
El model protocristià, d’herència clàssica, de tres naus, iniciat a Mallorca amb Fartàritx, no és de cap de les maneres una originalitat illenca, sinó una rèplica d’un moviment anterior iniciat en el sí de la França pre-revolucionària, i consolidat en el s XIX.
L’arquitecte Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906)
Aquest versàtil personatge (literat, cronista, topògraf, enginyer…) entre altres coses fou arquitecte i realitzà nombroses obres. I alhora fou versàtil com a arquitecte atès que tractà tots els “neos”, el clàssic, el gòtic (parròquia de Portocolom, Sant Alfons de Felanitx…), el renaixement (Sant Felip Neri de Porreres).