“No vull morir pel camí, com el padrí”

Fa vint-i-cinc anys que l’Hospital de Manacor va obrir les portes. Anys abans, havia sacsejat l’orgull manacorí la indignació per la priorització de la construcció d’un segon recinte hospitalari a Palma, en comptes del que la població de Manacor i la seva comarca consideraven un servei essencial i prioritari: un hospital comarcal a Manacor. El sentiment de desempar va ser tan gros que s’organitzà la marxa més gran que molts encara recorden per reivindicar l’Hospital de Manacor. La resposta de l’administració va poder ser, només, la d’acotar el cap i envestir la construcció del centre hospitalari manacorí.

No fa gaire anys, en el seu estudi sobre la festa de Sant Antoni, l’historiador manacorí Antoni Vives vinculava la capacitat d’organització de la societat manacorina per muntar aquella gran marxa reivindicativa fins a Palma, amb les eines i habilitats que ha tengut la gent manacorina per fer reviscolar la festa de Sant Antoni. Part de raó toca tenir.

L’obertura de l’Hospital va significar un canvi important en el que es diu l’skyline manacorí, però la transmutació no va ser tan sols icònica, sinó també conceptual, i sobretot efectiva. La presència de l’Hospital a Manacor catapultà el municipi cap a la capitalitat de comarca, una condició que s’accentuà anys després amb el retorn del tren des de Palma.

Els inicis de l’Hospital no varen ser senzills. La dotació de serveis no estava consolidada ni era suficient. Determinats mitjans es queixaven de forma sistemàtica de les possibles mancances de la novella instal·lació hospitalària. Cert era, però, que la nova infraestructura sanitària evitava viatges urgents d’ambulància de prop d’una hora i feia obsolet aquell eslògan que tantes vegades es va veure a la gran marxa reivindicativa: “No vull morir pel camí, com el padrí”.

Avui l’Hospital de Manacor ha consolidat la infraestructura, el personal i els serveis. Però també s’ha fet palès que les instal·lacions s’han fet insuficients per atendre tota la població i ara ja està en execució una amplicació que feia anys que es reclamava. Com sempre que parlam d’Educació, de Serveis Socials o de Sanitat, des d’aquesta columna ens felicitam de la feina feta i les inversions assolides en aquests àmbits, però també ens mantenim ferms en la reivindicació de nous recursos, de més inversions, de més personal i de més instal·lacions, com ara, sense anar més enfora, la de la construcció d’un segon centre de salut a Manacor.