Centenars de santantoniers seguiren la ruta dimonial el dia de la festa, que es clogué amb el darrer ball i l’ofici solemne a l’església.
El dia de la festa continua sent el dia de la festa, però reposada i serena. Les veus que s’esclataren el dia abans, ara sonen suaus com una mà que acarona un infant en acotxar-lo per anar a dormir. El dematí, hi ha un renou de festa fresca al carrer. Després de les beneïdes arriba el ball a la rectoria, exquisit i solemne. Després de dinar a Tortova, la comitiva dimonial es reincorpora a la tasca a la pista dels cavalls, i d’allà comença una nova vegada la ruta cap a morir. No hi ha agitació ni nirvis. només un cansament amorós reblit de generositat. Molts d’anys. Visca Sant Antoni. Visca Manacor. Les proclames són les mateixes. L’eufòria ha desaparegut i s’ha trasmudat en tendresa. Les rialles són somriures.
Tampoc, ni de molt, caminen tan aviat els dimonis, com el dia abans. O és només una impressió? Passen per les avingudes, i pels carrerons de Fartàritx. Després arribarà la plaça del Mercat i les travessies de Na Camel·la i Baix des Cos. La festa que pareixia eterna exhaureix les seves hores per encaminar-se a la penombra del temps durant 364 dies. Canten a sa Bassa els santantoniers. Els darrers. Els qui han decidit acompanyar la festa fins al seu darrer alè. Qualcú té ganes de plorar. Dos joves s’abracen. Sonen les darreres notes i el rotlo s’obre per donar pas a la darrera llevada de careta d’enguany. Els dimonis, exhausts i contents, carrer de Francesc Gomila avall, prenen el rumb del final, d’obrir la persiana al carrer de Sant Roc i saber que, definitivament, l’any que ve, ja no hi haurà, com enguany tampoc, ni Damià Bauçà ni Toni Puigserver a la comitiva. El millor homenatge, dedicar-los aquest record i gratitud en el final de festa.
