“Ara una nina sí que podrà pensar que és possible ballar”

Magdalena Pérez Galmés ha estat la primera dona a la història que ha ballat amb els dimonis de Manacor. Ho va fer ahir vespre, en el primer ball i va generar una expectació mediàtica i santantoniera indiscutible. Parlam amb ella de les sensacions que va viure.

Has viscut la festa a primera línia i des de molt petita. Abans d’aquestes darreres setmanes, t’havies imaginat mai que arribaries a ballar amb els dimonis de Manacor?
Mai. Jo havia cercat un paper per participar activament, en el meu cas com a músic. Però la possibilitat de ballar mai havia passat pel meu cap, ni d’enfora. Els papers estaven més que repartits. Ara una nina sí que podrà pensar que és possible ballar.

T’has sentit ben acollida per la colla de dimonis? Com ha estat la cerimònia de vestir-vos? t’has sentit còmoda?
Molt molt ben acollida. He estat còmoda en tot moment, però estava ben nerviosa per tot el que em venia damunt i per tenir tanta gent mirant i gravant.

A les 10 en punt heu sortit de l’escola de música. Què has sentit en sortir vestida de dimoni enmig de la gentada i tot aquell renou?
De tot d’una no sabia si la meva actitud seria apropiada (en els moments sense ballar) i això era el tret de sortida. El fet de tenir la cara tapada ajuda molt a interactuar amb la gent i m’he sentit còmoda des del primer moment. Emocionada, sobretot.

Com t’has sentit dins el vestit? Estava ajustat a la teva mida? Has tengut bona visibilitat?
Això ha estat el hàndicap més gros. Ja quan me’l vaig provar notava que em ballava però no pensava que em molestaria tant a l’hora de fer un ball llarg. M’era un poc gros i l’agulla enganxadora que em salvava s’anava amollant tot el temps i m’obligava a aguantar-me el vestit amb la mà mentre ballava, cosa que no trob gens estètica. És el que més m’ha incomodat i m’ha fet passar estones dolentes.

Una de les grans preocupacions dels amos de la festa és la resistència dels dimonis. Has ballat durant un poc més d’una hora. Quin balanç físic fas?
El temps ha passat volant i entre ball i ball he pogut recuperar bé les forces. No he deixat de fer res per mor del cansament (he pogut espantar, fer corregudes…). He suat i he tengut algun moment de cansament, però crec que és el normal i he gestionat bé els esforços. He de dir que mentalment som una persona soferta i no em preocupava especialment.

Simbòlicament la teva sortida avui ha estat transcendental, segurament històrica. T’has sentit protegida, assetjada, natural?
Sobretot animada i recolzada per tothom qui m’envolta. Assetjada, només un poc pels mitjans; haver de ser tan protagonista no ha estat fàcil, però entenc el seu paper. Natural, crec que sí, he estat jo mateixa.

Què voldries que passàs a partir d’ara? Les dones han de ballar els dies 16 i 17?
D’això potser n’hauríem de xerrar entre tots. Que jo hagi ballat avui no m’ha de donar una veu més important que ningú. Crec que s’ha de trobar un balanç perquè tothom qui estima la festa pugui participar-hi de manera activa. Fent música, ballant, torrant, fent foguerons i mil coses més. Ningú ha de posar barreres a la participació. Evidentment tampoc per raó de gènere.

Has pogut fer tota la por que volies?
Sí, fins i tot més. M’ha sorprès. Em pensava que en faria menys. El vestit empodera.

Com ha estat dur el ritme de la música enmig del renouer de la gentada?
En general m’he sentit bé, no he tengut grans problemes. Record un ball on crec que tots hem perdut el ritme perquè només hi sentíem quan passàvem per davant els músics, i un altre on els cors han entrat tard i finalment els músics s’han adaptat a ells; en el segon cas ballant no hem tengut problemes perquè el ritme era el mateix.