Catalina Ferrer Amorós, de Son Bessó (Calvià, 1932) és una gran coneixedora de la tradició de l’obra de palma a Capdepera perquè l’ha viscuda de primera mà. Les seves paraules saünyen saviesa.
Vós, malgrat haver nascut a Calvià, pràcticament sempre heu viscut a Capdepera. M’han dit que sou una gran artesana de l’obra de pauma, una activitat abans extraordinàriament important aquí, a Capdepera. A quina edat començàreu a fer-ne?
Als vuit anys. Sortia d’escola i em deien “hala, Catalineta, primer berena, i llavors a veure si fas un ventador o quatre braces de llata” (trena de brins). De petita ja feia ventadorets de llata, em deien “això serà una vidriola per a la comunió”. Més grandeta anava a donar ordi o donar faves (sembrar faves), feien un solc buit i un de ple (perquè les faves goixassin amb amplitud), i el temps que feien el solc buit, feia llata, me’n duia el senallonet de la llata al sementer, amb el ganivet d’embrinar i les agulles per a fer els brins…
Tenc entès que era habitual permutar obra de pauma amb productes de diverses botigues.
Ja ho crec! Un temps anàvem a la botiga o a comprar roba o a la sabateria i ho canviàvem amb llata. Tota la meva caixada (roba que aporta la novia al matrimoni) va ser pagada amb obra de pauma… llavors canviàvem molt. A Son Bessó venien dues dones que venien peix, duien un caixó de peix ansa per ansa, tapat de fulles de mata. Deien a la meva madrastra: “Madò Margalida, ens heu de comprar el barrisc?” Els deia “dobers no en tenc, ho podem canviar amb verdura o fruita”… la madrastra havia de fer el cap viu per pujar la barquera (el conjunt de fills i filles), érem sis infants a la casa. Agafàrem un prat, enganxava la bístia i anàvem amb el carro a les quatre pensions de Cala Rajada amb la verdura… jo vaig nèixer dins les cases de sa Porrassa, a Calvià, els meus pares hi estaven de majorals. Ma mare es va morir tísica i mon pare va repartir els al·lots…
Em podeu dir el nom d’algun tipus d’obra de pauma que ja no es faci?
Sarrions, per aplegar el fems. Cofes, més amples i més baixetes. Puuateres (senalles per al puu, cert crustaci), més amples de baix. Senalles per espedregar, més fondes i de culet petit. Senalles amb tapadora, les penjaven a l’agulleta del carro, hi posàvem el menjar…
Hi ha paraules i dialectalismes propis de Capdepera que m’agraden molt, com per exempre “cou”, que els manacorins diem “covo”, o també “vetleria”. Les “vetleries” eren reunions nocturnes de veïnats de Capdepera a una casa particular per a fer obra de pauma…
En arribar el vespre et rentaves, sopaves i anaves a la vetleria. A les deu el llum feia la senya (s’avisava que el llum s’apagaria) i ja podies córrer. Els homes feien corda o anses o llata…
Adesiara, la jovenea de Capdepera acudia a donar broma a les cases on hi havia una vetleria, no és ver?
Qualque pic compareixia un estol de jovenots a donar broma, fermaven una corda a una “pella” vella, li donaven fua i la tiraven fins el cap d’endins o tiraven pebre bord a la vetleria i tothom feia oïssos, i si els renyaves, més mal, com més els deien, més s’emprenien!…
Quin nom té aquesta obra de llata que teníeu penjada en aquesta paret?
Això és un estorí, hi posàvem els peus damunt per no patir fred de peus, i això que penja de l’estori es diuen “els pusims”, els aprofitàvem per fer els estorins. els “pusims” (polzim? tija prima) és el que es lleva de la pauma, les sobres…
Anàveu a rentar roba al rentadors o llavadors públics, vós?
Sí fosca!. Un temps rentàvem a una pica amb les mans i ara tothom té rentadora. Les dones dúiem la roba als rentadors des poble, i allà, venga rentar a mà damunt les batedores (pedra plana, inclinada, per tupar la roba en rentar-la)… féiem el sabó nosaltres, collíem els baixos d’oli i els mesclàvem amb sosa que venien per les botigues i rentaves amb aquell sabó… tot ha fet un “giro”, abans havia de planxar amb un caliu. Oh!, bon Jesús, si el jovent veiés el que passàrem nosaltres! Als infants ens duien molt rectes, no els tenien tan consentits!…
Abans, molts no sabien nedar…
Jo mateixa no en sé encara, ara fixa’t, ja no em lleu!. Amb això del nedar he estat una tup-a-tup. Acabat de batre anavèm a la mar, ma mare feia tumbet o albergínies metxades (farcides de minsos bocins de carn) o trempó, i tots anàvem amb el carro a la mar, i allò era una festa grossa, grossa, per a nosaltres, infants….
Després de les messes d’estiu, quants de dies estàveu a vorera de mar?
Nosaltres no hi romaníem, tornàvem el mateix dia. Anàvem a sa Pedruscada. Això de romandre un parell de dies eren els artanencs que ho feien, els artanencs anaven a la Torre (de Canyamel) i se’n duien els porcs i tot a la platja. Quan han acabat de batre és temps de molta fruita, donaven les sobres als porcs i així tampoc havien de tornar per arreglar els porcs. Si ho mires bé no estava gens mal pensat…
L’arribada dels primers televisors va crear un gran impacte…
Saps que va venir de nou!. Em recorda bé quan posaren la televisió. Quan érem casats, els dissabtes que pujàvem a jeure a Cadpepera, hi teníem posada a Capdepera, quan teníem els al·lotets colgats anàvem a veure la televisió a un cafè, una estoneta…
Tampoc hi havia geleres…
Llavors no hi havia els “adelantos” d’ara. Duiem Ca’n Patilla. A Ca’n Patilla hi havia molta d’aigua, passava un canal, hi havia un bocí que feia una mina. Posàvem les síndries i els melons dins aquella mina per tenir-los més fresquets…
Tampoc teníem aire condicionat…
En l’hivern arribàvem de la feina enredats de fred. T’arrotlaves a la bomba (xemeneia) o et posaves a la camilla amb el braser. Si tens tancat pertot, el braser fa una aire malsà, n’hi ha hagut que s’han mort si han alenat aquest aire, i ara tothom té aire condicionat…quan dúiem Ca’n Patilla, no hi havia llum, quan ens casàrem. Els vespres anàvem amb un llumet d’oli i un llum de “carburo” per anar a arreglar els animals. Te’n contaré una: hi havia uns amics que tenien dos al.lots que venien a jugar amb els nostros a Ca’n Patilla. Un dia, l’al·lot més petit va ser matador, em diu “me voldríeu dir en fer fosca?, ma mare m’ha dit que no tornàs amb la fosca” (riu)…
Heu dit que vàreu dur Ca’n Patilla. Com era la vostra vida a aquesta possessió?
Ca’n Patilla era una finca molt gran, arribava fins a la mar, fins a l’Agulla (Cala Agulla). Ara no em facis dir l’animalada de quarterades que tenia, una brutor! Tenia missatges, porquer, pastor, tenia molt d’ametlaram, llavò l’ametlaram tenia molta força. La senyora vella de Ca’n Patilla, donya Francisca, era una germana de donya Elionor, la dona d’en “Verga”. Va néixer a Capdepera, donya Elionor, abans de sa Costa d’en Capet…
Com us divertíeu de nina?
El que m’agradava molt era passejar trobos pel carrer amb les altres nines. Els trobos eren cançons escrites, nosaltres els cantàvem pel carrer, cantàvem “ton pare no té nas”, “pipa treu foc”, “en Pep Gonella”… llavors no tenies tants de doblers però ens conformàvem. Això sí!, ens duien molt rectes, ningú sortia del solc. Un pic arribàrem tard d’un ball i no va tornar “socceir”…
Diuen que els animals poden intuir que vendrà una gran tempesta molt abans de que arribi…
No són coverbos. L’any de la nevada (1956) va fer neu molts de dies. Feia una mancada (s’aturava de nevar) i tornava envestir. El meu home, al cel sia, vé i me diu “no sé què deu ser, les ovelles han tornat al sestador totes soles”. Son pare del meu home va dir “això és que vendrà molt de mal temps”, i al cap d’un parell d’hores va fer aquella nevada tan grossa que arribava a la panxa de les bísties. El meu home va venir xopo (sic) que roiava…
