skip to Main Content

Barcelona o els llocs on he estimat la vida

Júlia Mérida Coli

Uno vuelve siempre a los viejos sitios en que amó la vida, diu Chavela Vargas. Escolt la cançó dins l’aerobús direcció a l’aeroport d’El Prat. Després d’un cap de setmana de visita i com a bona mallorquina de classe mitjana que ha estudiat a Barcelona, aquesta frase m’interpel·la. Com a bona mallorquina nostàlgica, escric aquestes línies.
Jo també deia que no tornaria mai a Mallorca. Ma mare em mirava inquieta, mig preocupada mig riallera, sabent que també ella algun dia va pensar el mateix. A mesura que van anar passant els anys, els intervals de temps entre les visites a ca nostra es feien més curts. Cada vegada enyorava més el silenci. Al principi m’hi resistia. No volia assumir el que en aquell moment era una derrota per a mi. Al final vaig sucumbir. Tanta sort. Ara que ja fa uns anys del retorn, que d’aquí poc hauré de llogar una habitació en anar-hi perquè ja no m’hi quedaran amigues, m’analitz amb perspectiva. La relació amb la ciutat és probablement una de les més tòxiques de la meva vida: l’estim i l’odii intensament. Tant voler fugir d’una illa per acabar-hi tornant a la desesperada. Què té Barcelona que m’atrapa i m’asfixia alhora?
Sé que he romantitzat els anys d’estudiant gràcies al suport econòmic i afectiu d’una família i unes amigues que compartien experiència. Passàvem uns mesos fora, fèiem quatre exàmens i després tornàvem totes per vacances a publicar fotos de la mar amb textos sobre l’enyor i la calma. Llavors tornàvem a partir. El privilegi que amaga és bastant bèstia: mitificàvem una ciutat on els lloguers no aturaven d’encarir-se i les condicions laborals eren cada vegada més precàries. Però què sabíem nosaltres de tot això? Estimàvem Barcelona. Estimàvem les botigues de Gràcia, anar a Apol·lo entre setmana, unes braves pel Raval, comprar flors a sota casa, la vida al pis, els trens, Sant Jordi, La Mercè, els concerts, els carrers. Com si fos un caramel·let, encetàvem la vida.
Més endavant férem el camí a la inversa. Ens començaren a molestar els carrers plens de gent, les birres a quatre euros, els matins al metro, la contaminació i jo què sé. Ens era tot per de més. Alguna ja parlava d’un pis de la padrina, l’altra deia que volia estar segura, que esperaria una mica més. Ens acostàvem a la que probablement era la primera gran decisió de la nostra vida adulta: anar-se’n o quedar. Amb el pas del temps aprenguérem que no era tan crucial, però amb vint-i-dos anys no hi havia res més important. Fos com fos, la idea de Mallorca era cada vegada més real, manco angoixant. Volíem tot allò del que havíem escapat. Volíem el silenci, el poble, les ones, la família, el carrer estret, els moixos, el corral, fora vil·la, els padrins, les amigues, la vida tranquil·la que cantava Antònia Font. Com temps enrere havíem fet amb la ciutat, també mitificàrem la insularitat. Perquè ben aviat topàrem amb la realitat: platges plenes d’hotels, carreteres atapeïdes de cotxes de lloguer i un hivern desolador. Al capdavall, anhelàvem tornar al lloc on havíem après a estimar la vida.
L’aerobús s’atura a Plaça Espanya. Veig el MNAC al fons. Escric un missatge a na Maria, l’única amiga que encara viu a Barcelona: gracis per tot. Pugen deu turistes més i arrancam. A tu, torna quan vulguis, respon. Baix a la T2-Sortides amb els auriculars posats. Pas el control, pag tretze euros per un panet congelat i un cafè sol i m’assec davant la porta d’embarcament. Només desig no trobar-me a ningú conegut. De fons, Chavela Vargas: uno vuelve siempre a los viejos sitios donde amó la vida y entonces comprende cómo están de ausentes las cosas queridas.

Back To Top
Search