Biblioteques, custòdia del coneixement i foment del criteri

Avui per a molta de gent tot allò que fa olor de paper fa olor, també, de ranci i d’estantís. El segle XIX ens deixà uns hàbits i unes maneres de fer pel que fa a la gestió del coneixement que s’allargaren fins ben a prop del segle XXI. Amb l’entrada de la nova centúria, però, arribàrem a l’era de la virtualització i la digitalització sense fre. Avui tenim tots els continguts del món a un clic. Res no ens escapa, sembla. O potser tot? Vivim en un món on el saber ja no és sinònim de coneixement. On hem banalitzat la importància de les dades, on el raonament es fa amb 140 caràcters. On, fins i tot, l’insult gratuït i la mentida compulsiva semblen tenir més credit que l’argument fonamentat i respectuós.
Sí, però encara hi ha llibres. I encara els guardam a les biblioteques. Oh, les biblioteques, aquells espais màgics on s’acumula el saber i on tenim la llibertat de triar i remenar per llegir amb pausa i per posar els fonaments del nostre pensament lliure cap a ser persones amb criteri propi, capaces de bastir un discurs personal basat en els coneixements previs, en la tradició i projectats en la trangressió i el qüestionament de qualsevol forma de poder enquistat.
Avui a les biblioteques, sí, també hi ha ordinadors i pantalles, eines tal vegada també obsoletes quan podem tenir el saber a l’accés d’un clic amb els telèfons mòbils. Però també hi ha els llibres i les persones que els gestionen. Per això avui hem de posar en valor la tasca que Bel Riera ha fet durant prop de trenta anys al capdavant de la biblioteca de l’IES Mossèn Alcover. Primer de tot perquè es tracta d’una biblioteca a un centre educatiu, amb totes les particularitats que això implica. Cal una sensibilitat especial per acompanyar l’alumnat que s’hi acosta, perquè ells són els qui seran els lectors del futur, ja del present, ara. I en segon terme perquè precisament el tracte humà que ha dispensat sempre Bel Riera a totes les persones que s’han acostat al seu racó de lletres i saviesa han trobat en ella una consellera, una amiga, una font de tendresa i una mar de confidència que poques persones des del seu lloc de feina avui estan disposades a oferir.
És per tot això que tan merescuda és la seva oportunitat de jubilar-se després de tants d’anys de feina com l’homenatge que li reteren els companys del centre en general i l’AMIPA en particular.
Des d’aquestes línies humils no podem fer res més que desitjar tota la felicitat del món a Bel Riera en aquesta nova etapa de la seva vida, des de la gratitud sempre insuficient envers la feina generosa que ha fet durant tot aquest temps.