skip to Main Content

Botar tanques del camí

Tots cercam, tard o d’hora, el millor camí, la millor resposta, la millor resolució. Tenim ganes de facilitat, de desconnectar d’allò que ens pesa. I donem massa coses per suposades,
com quan camines darrere del claustre i veus aquells tarongers, que penses que deuen fer taronges àcides, però realment mai les has tastat, i no ho saps. O quan ets davant la porta oberta de l’Ajuntament un matí, però pressuposes que allà no hi pots entrar, llevat que siguis el dimoni un dia 16 de gener o que tenguis alguna cosa important a fer.
La vida és plena de suposicions, inclús allò que pensam que els altres volen de nosaltres, resulta ser irrellevant amb el pas del temps. Eventualment, superem les seves expectatives, i veiem que no era tan greu sortir-se de la norma. Però això sempre arriba després de transitar les pors… Com si algunes respostes no estiguessin disponibles fins a passar les proves de foc. Com si la vida sencera fos un ritu iniciàtic… I això em recorda la importància que els col·lectius tribals donen als rituals de pas, que nosaltres qualificaríem potser de cruels, dificultosos o estrambòtics. Sigui com sigui, sembla que no ens és possible escapar-nos d’ells, perquè inclús en el moment de “triar camí”, sigui triar una feina, triar una parella, o uns valors propis potser… El pes de renunciar a totes les altres opcions, així com la satisfacció d’haver fet una tria, porta inevitablement a la sensació d’haver superat una prova.
Vet aquí un exemple: quan decidim que la nostra feina ha de ser creativa, renunciam als entorns, possibilitats, o formes de fer no-creatives. Ens allunyem instintivament de formes de vestir monòtones, substituïm làmpades de l’Ikea per aquella de l’antiquari, o en construïm una de pròpia. Tota la nostra vida es tenyeix de creativitat per una petita gran decisió.
Ara bé, què passa quan la posposem? Quan la decisió…no arriba? Perquè ens fa por, perquè ens fa mandra, perquè dubtam i preferim el dubte a l’equivocació… Què passa realment quan decidim que està bé no decidir res? Doncs pot ser que la vida decideix per nosaltres, el temps s’estira i se’n va per un forat, i de sobte sembla que la vida són dos dies, perquè de no prendre decisions se’ns ha escapat.
Paradoxalment, com més “igual” i sense variacions és una vida, més ràpid passa… els anys s’escapen, i sembla que res no pot canviar. Que nosaltres, no tenim el poder de canviar-la. I aquesta és una opció, però… i si en triam una altra?
Què pot passar, sinó encertar o equivocar-se, aprendre i aixecar-se, i tornar a caminar?
Massa por tenim de no fer el ritual, de no passar la prova, de no trobar el camí. Però és que la facilitat no arriba per decisions fàcils, i la mateixa petita dificultat es repeteix fútilment si decidim que és millor pressuposar, que no descobrir les infinites opcions que ens envolten.
Sigui deixar una parella, canviar de casa, buscar un altre tipus d’amistat, cuidar el cos o ser més sincers, tot és una qüestió d’atrevir-se a decidir-se a explorar endrets desconeguts, passant –potser– per alguns camins aparentment prohibits, com quan som petits i no entenem de senyals en vermell.
Que ens renyaran? Potser, però més temps estarem renyant-nos nosaltres dins el nostre cap si no provam de decebre, una mica a propòsit, aquells que no s’han atrevit mai a botar una tanca.
Back To Top
Search