Brussel·les

Quan som a Brussel·les pas sovint pel carrer Henry Villard, veig una placa on s’explica que aquest senyor fou un precursor de l’helicòpter. El primer cop no vaig poder evitar pensar en l’amo en Pere de Son Gall, també precursor d’aquest artefacte. Possiblement, a l’amo de Son Gall li robaren l’invent o almenys el feren servir per al disseny del m El carrer està situat a Schaerbeek, un antic barri burgès de la ciutat. Potser parlar de barri és poc escaient, perquè en realitat es tracta d’un poble, amb un ajuntament preciós i amb una considerable autonomia, tal com passa amb molts d’altres llocs del que coneixem com a Brussel·les. Així com l’ase és un animal que al nostre país gaudeix d’una gran popularitat, aquí n’és el símbol. Encara al parc Josaphat, sens dubte el més espectacular dels contorns, hi pasturen una partida d’asets, en Camille i en Gribouille, com a recordança del temps en què se’n servien per traginar cireres destinades a fer cervesa.
També hi trobarem mostres, en el procés de transformació de comunitat agrícola a espai residencial, de la feina de Víctor Horta, com la casa Autrique, comanada per Eugène Autrique, al seu col·lega maçó Horta amb les següents premisses “cap luxe, cap extravagància, soterrani habitable, vestíbul i esglaonada honorables, sala i menjador agradablement units, primer pis amb bany i lligador i segon pis en forma de mansarda per als infants i personal”. Qualsevol no s’hi apunta!
Brussel·les actualment també és coneguda per hostatjar el Consell de la República impulsat pel president Puigdemont i els consellers Puig i Comín, entre d’altres, que té la seva seu a Waterloo. Però la tradició de catalans exiliats a Brussel·les no ve d’ara. El Casal Català de Brussel·les, ara presidit per Roser Maresma, fou fundat el 1930, entre d’altres per Francesc Macià i Ventura Gassol. S’havien refugiat a la ciutat, després de ser jutjats a París, arran de l’afer de Prats de Molló. Des de Brussel·les Macià continua donant a conèixer el conflicte català amb Espanya, ara fa prop de cent anys.
Després de la derrota del 1939 molts de catalans s’escamparen per Europa, i alguns anaren a parar a Bèlgica. Entre ells vull remarcar un poeta i un militar: Josep Carner, príncep dels poetes, i Frederic Escofet, coronel i excomissari d’ordre públic de la Generalitat.
Josep Carner visqué a l’Avenue des Cérisiers, al número 14, amb Émilie Noulet, també professora, com ell, a la Universitat Lliure de Brussel·les. Sembla que hi escrigué Tres Diumenges, publicat a París el 1946. S’hi estigueren uns anys i llavors es mudaren en una altra casa del bulevard August Reyers, sense sortir de Schaerbeek. Imagín que poca gent deu llegir Carner avui en dia, segurament és un dels nostres més importants escriptors del segle passat, però això va a gusts, com és natural. En l’època de l’eufòrica transició, aquest període que no acaba mai, el ministeri de Cultura espanyol muntà una exposició sobre la cultura de l’Estat espanyol, precisament a Brussel·les. Es tractava de fer veure que no eren tan rucs com els europeus imaginaven. No record on es feia la mostra, la qüestió és que un professor universitari, col·lega de Carner, manifestà la seva estranyesa perquè no va veure el poeta entre els personatges exposats. El funcionari espanyol desconeixia en absolut qui era Josep Carner. I llavors no hi havia Google, pobrissó.
Frederic Escofet visqué prop de la Grand-Place o Grote Markt de Brusselles. Hi tenia una mena de botiga de souvenirs, i vivia al pis de damunt. Podem dir d’ell que va aturar el cop d’estat feixista a Barcelona del 18-19 de juliol del 1936, ajudat més tard pels obrers armats amb les armes que havien recollit dels quarters abandonats. Els seus dos llibres de memòries, sobretot el segon, són imprescindibles.