Margalida Solivellas (Selva, 1957) va ser la corresponsal de TV3 a les Illes Balears entre els anys 1986 i 2022. Una vegada jubilada ha volgut resumir la seva trajectòria professional en el llibre “Illes escapçades. Cròniques aïllades”, que ve a presentar el pròxim dia 16 al Cafè Can Lliro, acompanyada de Joan Sebastià Amer, Garanya, i Guillem Cànovas, Lliro.
Per què aquest títol? Perquè les illes són una escapció d’un territori més gran? O perquè les anam escapçant amb la nostra manera de fer? I per què són aïllades, aquestes cròniques? Perquè són una tria d’entre moltes altres? O perquè la corresponsal se sentia aïllada de la resta del territori?
Jo no hauria posat aquest subtítol. Si l’hi vàrem posar va ser perquè l’editora va trobar que l’hi havíem d’afegir per deixar clar que era un llibre periodístic, que no era una novel·la. Ara bé, també tens raó amb la teva interpretació. La qüestió era que havia de tenir un títol, que havia de ser Escaig a les Illes, i a la fi arribàrem a aquest d’Illes escapçades, que es refereix a escapçar el territori, sí, però també a un tauler de joc on tothom juga a endur-se’n un tros. En el segon capítol explic una història amb Abel Matutes, que ens va convocar un dissabte dematí, perquè ell cada dissabte dematí berenava i jugava a cartes amb amics seus. Ho vaig trobar un símbol molt poderós, mostrar qui escapçava les cartes i les repartia.
Com ho has fet per triar les històries que hi surten?
Tenia clar que havia de ser un llibre fàcil de llegir, entenedor, que el poguessin llegir tots els públics, des de Vic a Santa Eulària o Maó. I tenia clar que no podia entrar en segons quins detalls més menors que la gent d’una o altra banda no hauria conegut. M’interessava parlar de territori, de corrupció, de llengua… i alhora parlar de totes les illes. No volia que fos un llibre només de Mallorca. Gabriel Cañellas i els hotelers, a mi ja em venien d’enfora, però ell va ser el que ha estat més anys president aquí. També hi ha tres capítols de paisatge… O també el judici de Matas… Tenir les cròniques fetes d’aquell judici, i de tantes altres coses que surten al llibre m’ha ajudat molt.
Vols dir que hi ha transcripcions de les cròniques que feies per a la televisió?
El que sí que hi ha textual són els talls dels personatges que hi sortien. I hi ha quatre cròniques transcrites directament del TN. Una que fa referència a una sèrie alemanya que es deia Hotel Paradies que es va rodar a Mallorca, una d’un creuer, una de jubilats austríacs…
Havies de relatar com era aquella Mallorca de Cañellas i dels hotelers, de la corrupció… Unes històries molt diferents de les que es devien fer des de Barcelona. Senties que informaves una mica a la contra?
Aquella corrupció va durar més enllà de Cañellas… Ell no tenia una relació dolenta, amb aquell llenguatge i aquell posat d’home de poble, quan sabies que no ho era… Però cuidava les relacions amb Catalunya i amb Pujol. Ell no es ficava massa amb TV3, era permissiu. Però sí que anàvem a la contra: el turisme, el territori, les urbanitzacions, eren temes que interessaven a Catalunya. I no tenia gaire problemes perquè entrassin a l’escaleta. La lluita era més amb l’equip d’edició de la casa, que no amb el que pogués dir Cañellas. De vegades tenia la sensació que anava una mica a la meva bolla. He estat enmig perquè pel govern de la Generalitat les meves cròniques no tenien influència a les eleccions. I per als governs d’aquí, no deixàvem de ser una corresponsalia de TV3. Una manifestació de 3.000 persones era una manifestació amb molta de gent, però per als de la casa allò no era ningú. Menorca tenia una població de 60.000 habitants, la mateixa que una barriada de Barcelona. I moltes de vegades no sabien donar la dimensió correcta al que passava. No ho consideraven prou.
Va canviar molt, el PP, i sembla que de cada vegada a pitjor. Matas, Bauzà.. i ara Prohens amb Vox. El PP ha canviat aquesta sensibilitat amb la identitat així com també ha anat evolucionant la població?
Cañellas anava a la seva. No feia la política de la comunitat segons el que es feia a Madrid. Ara ho fan tot mirant a Madrid. Com ara aquestes manifestacions contra l’amnistia. No record el PP de Canyelles en aquests nivells. És una qüestió d’estratègia electoral que els dona vots, al marge de la situació de la població. Amb el tema del procés de Catalunya també segueixen aquesta dinàmica. Fins a quin punt influeix l’evolució de la població, ho posaria en dubte. Electoralment aquí la influència són els teles i tot el que diuen dels mitjans de Madrid. Canyelles no tenia necessitat de mirar cap a Madrid, feia la política que creia que havia de fer.
Contes coses que no han sortit a la televisió, al llibre?
Hi ha moltes coses que no han sortit a la tele. Som absolutament lliure de posar i de fer-ho com cregui que ho hagi de fer, si l’editora no hi té res a dir. I sí, surten moltes coses que a la tele tampoc no podien sortir. Per exemple, la mesa del Parlament que s’havia elegit feia un mes o dos va tenir audiència amb el rei, que els va pegar una repolsa per la declaració de Cabrera com a Parc Natural… Això no ho podíem contar, com tampoc no contàvem que tenia molt d’interès en el Port de Ciutadella. Tots sabíem que tenia Marta Gayà d’amant, i que durant un temps en va estar molt enamorat i venia cada cap de setmana. Surten coses que jo no he vist a titulars de mitjans. Cañellas i Albertí l’havien d’anar a rebre a l’aeroport cada vegada, fins que un dia va fer molt de mal temps i quan l’emèrit els va veure allà els va dir “no importa volváis, basta en visita oficial”.
TV3 ha perdut molta de capacitat d’influència.
Una cosa és Catalunya i una altra cosa és aquí. Es va perdent pes perquè les coses van d’una altra manera. El punt d’inflexió es va donar quan Matas va decidir crear IB3 i convertir TV3 en residual a les illes. Aquest era l’objectiu, i per això es col·loca la freqüència d’IB3 damunt la de TV3 i la gent ha de resintonitzar. I això també passava amb governs progressistes, amb Munar i amb Antoni Martorell… Si TV3 és forta és la competència de la televisió autonòmica. Matas va anar a fer-la desaparèixer de manera diplomàtica. Recentment han venut sinèrgies, però mai ha existit la idea de ser televisions germanes autènticament. En comparació de programes, sempre guanyarà TV3, perquè té més pressupost, més rodatge, més possibilitats.
Creus que aquella vigència inicial de TV3 va marcar de forma determinant una generació de mallorquins, pel que fa al sentiment nacional?
Sí, perquè tv3 era una televisió moderna, ben feta. I que anàssim a fer un reportatge, tothom estava contentíssim. Molts de joves pujaren amb el Super3, amb Bola de drac,. Han nascut amb una programació infantil potent i l’han mamada. A més, molts d’estudiants que han estat a Catalunya seguien l’actualitat de les Illes a través de les informacions de la corresponsalia de TV3. Ara ja cadascú s’informa com li dona la gana. Not que hi ha una generació que han estat molt fidels i que han tengut TV3 com la seva tele pròpia. Les sèries com Plats bruts, els programes de Puyal o Bassas… I ara tot aquest vincle s’ha perdut, tot i que s’ha creat un canal nou.
Et refereixes a 3Cat? Per una part hi ha aquesta voluntat de modernització, però per l’altra pareix que TV3 s’estigui “ibetresitzant”, com una televisió regional que només interessa els vells…
Els dos o tres darrers sí que s’està promocionant tot això. Potser que pequin una mica massa de tot això. Cerquen crear una imatge diferent per no quedar com una televisió de la tercera edat. No sé si l’altre pes de la balança es fa molt aviat. I amb tot això d’adreçar-se al nou públic està deixant de banda altres valors que podria mantenir i que estan una mica arraconats. Qualque cosa s’havia de fer, però no importava llevar el logo de TV3, que continua sent una marca de qualitat. Això s’ha fet a altres cadenes i no han canviat cap logo ni han inventat un nom nou. No puc valorar com serà el final. No mir tele. Pos l’app que s’han tret.
Ha canviat molt, la manera de fer televisió.
I tant. Vaig començar amb cintes de ferro i enviant les cintes per avió. Avui pots acabar de muntar una peça per al TN quan falten cinc minuts, i això et dona uns marges de feina enormes. Jo he fet televisió i m’he dedicat a pensar, a vendre, a fer vídeos o reportatges amb llenguatge televisiu. Avui els periodistes han de fer tele, ràdio, pàgina web. És impossible que una persona tota sola pugui fer tantes coses al mateix temps amb una garantia de mínims. Fer un reportatge significa pensar un reportatge: ara donen més prioritat als directes. És un altre plantejament. Hem viscut una de les millors èpoques del periodism, perquè no havíem de fer quatre coses al mateix temps i perquè els ritmes i els temps enren uns altres. Ara els pobres periodistes estan pendents els titulars de les webs de la competència, i comencen a escriure les cròniques als mòbils perquè els seus mitjans ja les puguin publicar.
Parlem de llengua. Altres companys teus que eren a la redacció de Barcelona barataven molt el seu parlar. Tu feies les locucions en estàndard, però feies visible la teva mallorquinitat. Quines instruccions et donaren?
Una pesona que viu a Barcelona està molt influïda per l’entorn on viu. Pensa que jo en acabar la feina me n’anava cap a Selva. Això és fonamental. El dia que vaig firmar el contracte amb TV3 em varen fer anar a veure en Vallverdú, que era l’assessor lingüístic de la casa. “T’enviaré unes directrius perquè les puguis seguir”, em va dir. Me les va enviar amb una carta escrita a mà. La guard com un tresor. Em deia que havia de fer servir un llenguatge formal, no sé si deia estàndard, perquè tothom el pogués eltendre. Però després em feia totes les excepcions, totes les paraules, fins i tot l’article salat si feia entrevistes…I en cas de dubte, l’Alcover-Moll com a diccionari de referència. L’editora del llibre quan va llegir elsprimers capítols em va dir: “Tu escrius amb un català estàndard, a la tele et notava més que eres mallorquina”. Només faltaria, per molt estàndard que parlis, si tu xerres per la tele, tendràs l’accent de Manacor.
Has tengut complicitat amb altres corresponsals de la perifèria, més que no amb els companys de la redacció de Barcelona?
Sí, perquè teniem elements comuns. Però mai com els darrers anys amb Pepa Ferrer del País Valencià, amb qui férem un front comú i manifestàrem que hi havia un problema d’estructura de la televisió. Amb els que tenim més complicitat és amb els del País Valencià, perquè són els mateixos problemes.
Per què has triat Guillem Lliro i Joan Sebastià Garanya per presentar el llibre?
Ens hem fet amics durant aquests anys. Els vaig conèixer un dia que vaig fer un reportatge perquè a Can Lliro havien posat una urna perquè la gent hi posàs doblers per apadrinar una urna al Primer d’Octubre. Els vaig conèixer aquell dia i varen ser molt graciosos. A més, Manacor té aquest ambient de poble-ciutat… És un referent, i no només en el teatre. A Manacor hi ha coses que a altres bandes no existeixen.
CATI CLADERA
