Skip to content

Canviar

Foto: Anastasia Egorova
Fa temps que he canviat. No record tan bé qui era, què sentia, ni qui se’m creuava pel camí. Fa temps que he canviat. No m’alegren les mateixes coses, ni tampoc em fan trista les que abans em tombaven, sembla el mateix món, però no és igual.
Fa temps que he canviat. Salud a gent que ja no sap qui sóc, ni jo: qui són ells.
Ningú viu en el mateix món. Aquí, a Mallorca inclús, podria dir que tenim de tot: gent que viu amb pensaments i formes que altres no poden ni imaginar.
Res és impossible, negatiu o positiu: tot es dóna alhora.
Alguns viuen vides aparentment extraordinàries, i d’altres tranquil·les com un capvespre de diumenge.
I que guapa és la vida quotidiana que sí que s’ha triat. Aquella que potser monòtona a vista d’altres, alegra l’existència dels que la consumeixen, i es vesteixen en ella amb pocs detalls.
I que guapa és la vida moguda que sí que s’ha triat. Aquella que potser estressant a vista d’altres, alegra l’existència dels que la consumeixen, i es vesteixen en ella amb mil detalls.
Parlant de vestir-se: totes les dones tenen un vestit oblidat a l’armari, que un dia va ser una alegria: i aquesta és l’essència de totes les coses.
A mi em costa molt aixecar-me prest els matins, però així i tot el meu moment preferit del dia és la matinada. El moment en què pareix que pots col·lapsar el temps, i que desitjaries que no se n’anés mai.
Tots al fons volem col·lapsar el temps: tenir moments per no pensar, i altres per recordar. Jo tenc ganes de viatjar, de veure món. Crec que ha arribat l’hora.
Què importa on sigui? Tots volem explorar, tocar noves textures, olors… quan vas de viatge, s’expandeixen, i ens fan venir ganes de ballar.
Ara fa poc, va venir una dona a casa, de ben lluny: Carolina del Nord, però amb ascendència filipina, que, amant de la ceràmica i el tenis havia decidit viatjar fins aquí per plaer. Mai hauries dit a simple vista que està canviant de vida. Em va dir: he fet el mateix per vint anys, i ara ho vull deixar tot, per dedicar-me a àrees creatives. Realment no sé on sóc ni cap a on vaig, però sé que el que he construït, és hora de destruir-ho. Sent que sóc al mateix punt que tu, com quan tenia vint anys. No sé com sentir-me amb això, però no puc esborrar que no sóc la mateixa que abans, i que potser he necessitat tot aquest temps per adonar-me’n. Em vaig veure en els seus ulls. I no vaig necessitar saber més per intuir que molts vivim exactament el mateix, en diferents cossos.
I és que el temps… Què hi fa a les nostres vides? Observar-nos des de la finestra mentre berenam. Plantar-nos cara en els moments importants… O fer fúting entre les agulles dels rellotges. Alguns esperen trenta anys un canvi que mai arriba -perquè no s’havia d’esperar- i d’altres participen en la festa de canviar a cada segon. Qui sap, quina és l’opció correcta?
Mentre no ho sàpiga diré: fa temps que he canviat, i no sé on em du aquest temps, però crec que malgrat tot: està bé canviar.
Back To Top
Search