Després de la desamortització de Mendizábal (1835) els ordes religiosos (convents i monestirs) reberen un fort cop: es confiscaren tots els béns de les comunitats masculines i es vigilaren les femenines. La vida religiosa no tornà a recobrar el seu paper fins a finals del segle XIX: als ordres masculins els vengué just recuperar els antics convents, alguns desapareixerien del tot (els mínims), altres no recuperaran tots els seus antics convents (agustins, jesuïtes, carmelites, franciscans). No obstant això, apareixeran nous ordres que, en alguns casos, recuperaran edificis antics d’altres ordes (com la mallorquina dels Missioners dels sagrats Cors).
Però el que passa amb els ordres femenins és totalment diferent: abans de 1835 tots els convents femenins eren de clausura, incardinats a intramurs de la ciutat antiga de Palma, a excepció dels convents de les jerònimes d’Inca (St. Bartomeu) i de les concepcionistes de Sineu; al llarg dels segle XIX i principis del segle XX apareixen noves congregacions (algunes de fundació local), quasi totes de vida activa (atenció sanitària, a la pobresa i a l’educació). La fundació de convents es multiplica, essent molt més nombrosos que els antics convents de clausura i a més, a diferència de l’Antic Règim (s. XIII-principis s. XIX), també molt més nombroses que la vida religiosa masculina.
Tot plegat es troba afavorit per la Restauració Borbònica i per un nou impuls de catolicisme popular que permetrà dotar aquests ordes religiosos de moltes vocacions, a més del prestigi espiritual i social a causa de les tasques desenvolupades per les religioses. A més a més es dóna un altre canvi substancial en comparació amb el model anterior al 1835: es funden molts més convents, però manco dotats econòmicament, pel fet que es prioritza la cobertura del territori per sobre dels grans convents d’accentuada monumentalitat. Aqueixa extraordinària distribució territorial està relacionada al fet que estan dedicades a la vida activa i, per tant, imbricades en les necessitats locals, és així com domina la quantitat per sobre la grandària. Aqueixes noves fundacions i el seu manteniment estan recolzades principalment per les oligarquies locals, però també en una incipient classe mitjana de menestrals, petits propietaris i comerciants. Tant és així que en el període que va entre les darreres dècades del s. XIX, pràcticament fins als anys 1960, trobam comunitats de monges de vida activa fins a nuclis de població sorprenentment petits. I en pobles grans, hi trobam diversos convents. Pensem en Manacor, que tenia durant aquest període quatre congregacions femenines: Filles de la Misericòrdia (popularment conegudes com a franciscanes), Germanes de la Caritat, Religioses de la Sagrada Família (posteriorment benedictines), i Filles de la Puresa, a més, les de la caritat tengueren dues comunitats, una al Col·legi de St. Vicenç de Paül i l’altra a l’Hospital (La Residència).
