skip to Main Content

Corsaris anglesos i el blat manacorí

El calaix del temps. Albert Carvajal

A la foto: Vista de Cala Manacor a començaments del segle XX.

Manacor va ser considerat, durant el segle XVIII i bona part del XIX, el graner de Mallorca. En una economia de subsistència, el conreu de cereals era essencial per a l’elaboració de pa, aleshores producte primordial en la dieta de l’època. El cultiu de gramínies s’havia localitzat històricament a la zona del Pla i del Llevant de l’illa i, a diferència del vi o de l’oli, no eren articles de mercat sinó d’autoconsum. El problema aflorava quan el blat, l’ordi i la civada mallorquins no bastaven per cobrir les necessitats locals i se n’havien d’importar d’altres indrets com la Península o el nord d’Àfrica.
La major part de les terres manacorines, doncs, es destinaven al seu conró tant per cobrir la demanda local com per dedicar-lo a l’exportació en el cas que la collita fos favorable. Lògicament, la primera interessada en la seva adquisició era Ciutat. Però tenint present que les comunicacions terrestres eren lentes i es trobaven en pèssimes condicions, la via més utilitzada per donar sortida al blat local era la marítima a través de Cala Manacor. Malgrat que el trajecte podria semblar relativament senzill si la mar acompanyava, el cert és que el valor de la mercaderia que es transportava la feia desitjable a terceres persones i dificultava la ruta. Així fou com, d’ençà dels darrers anys del segle XVIII, grups de corsaris anglesos començaren a interessar-se pel trànsit de cereals i a atacar les rudimentàries barques mallorquines per fer-se amb el blat que transportaven.
La situació arribà a fer-se insostenible a principis del segle XIX. El 22 de març de 1806, per exemple, un pinc (vaixell de càrrega molt semblant al xabec amb una mànega sensiblement més gran) capitanejat pel patró Antoni Pons i un llaüt que el seguia foren enxampats pels anglesos quan sortien de cala Manacor. Els assalts degueren ser força nombrosos al llarg d’aquell any i el següent per la qual cosa el 7 d’agost de 1807 el capità general de Mallorca, Joan Miquel de Vives i Feliu, publicà un ban on informava que, per evitar els inconvenients que causaven els corsaris anglesos que interceptaven les barques carregades de gra per a l’avituallament de la capital, l’ajuntament de Palma li havia sol·licitat que dits combois fossin escortats per les llanxes de força militar que hi havia permanentment al Port de Sóller. Al document en qüestió s’assegura que els principals punts d’embarcament de cereals eren Artà, Manacor, Felanitx i Santanyí.
Tot plegat va fer que, durant dècades, els mallorquins mostressin certa animadversió cap als anglesos. Però quan el 15 de juny de 1861 (superada i oblidada l’etapa del pillatge dels blats) la nostra vila despuntà l’alba amb la notícia del naufragi del bergantí anglès ‘Francis’, els pescadors de la cala no dubtaren en socórrer el capità i els set tripulants de l’embarcació. Es va saber que havia sarpat un dia abans del port de Cagliari (Sardenya) carregat de plom amb destí a Bristol. La mentalitat local havia superat les pors pròpies dels segles moderns per encetar uns anys previs a la modernitat en què el control polític d’un reduït grup de manacorins marcarà l’esdevenir del poble.

Back To Top
Search