Damià Huguet: 25 anys?

Montserrat Alcaraz

Fa temps que no he tornat al cementiri de Campos a fer una aturadeta davant la tomba de Damià Huguet. Els darrers pics que he anat al cementiri no l’he trobada. És una tomba senzilla, record que, al costat de la làpida, algú; na Magdalena que ara roman allà també, els seus fills, no ho sé… hi havia deixat un còdol, un mac de torrent, una pedra polida pels anys de redolar. Més o manco sé la ubicació de la tomba, però cada vegada estic més desorientat en el cementiri dels morts i en el cementiri dels vius. Molta gent encalça fantasmes, sobretot en el cementiri dels vius.
Crec que va ser Jean Cocteau que deia que no havíem de plorar els poetes perquè els poetes vertaders fan com si estassin morts, fan comèdia, fingeixen. Resulta una obvietat afirmar que Damià Huguet, amb tota la potència visceral dels seus versos, roman ben viu. Un mort no pot provocar les ganes de viure que provoca llegir Damià Huguet: emocions, ereccions, què hi fa si són verbals o testiculars… Traus badats i L’encant dels pentenills: jo vaig perdre la virginitat amb aquests poemaris i “la resta ha estat literatura”. Aleshores tenia disset o divuit anys i els llibres els llegia de la biblioteca del Centre Cultural de Campos que responia a les inicials de C.C.C. Com aquella acadèmia de cursos per correspondència on podies aprendre gairebé de tot. Ara això de l’aprenentatge a distància ha tornat amb l’Internet. Qui ho haguera dit… També és cert que molta gent fa l’amor sense correspondència. El món… que va com va.
Deixem de plorar la mort prematura de Damià. En cinquanta anys la seva vida es va resoldre en un fotimer de versos literàriament fora de sèrie. Volia dir vitalment fora de sèrie. El poeta rus Esenin li va enflocar a Maiakovski en una discussió després de prendre un parell de copes de demès: “Vostè és poeta per a alguna cosa, mentre que jo som poeta per alguna cosa. La poesia no és un tortell que es paga amb rubles.” Mai hauríeu pogut confondre Damià amb un lletraferit estufat que anàs pel món amb una corona de llorer implantada. Tampoc era d’aquests qui, per cridar l’atenció, simulen suïcidis llançant-se des de la finestra. Això sí, de la finestra de la planta baixa de just damunt el soterrani de la subvencionadora Conselleria de Cultureta pertinent. I encara tenen la barra d’autoproclamar-se dandis contraculturals.
En Damià anava i venia amb la seva furgoneta 4L amunt i avall, de la fàbrica a casa seva. El podies topar conversant de la temporada d’espàrrecs o esclata-sangs a un tasser d’un cafè de la vila fumant un Toscanet, parlant amb un manobre, o un foraviler. També podia improvisar una lliçó magistral de cinema en un tro i un llamp. Un dia Esteve Tomàs i jo érem al local de la delegació de l’OCB confegint la revista Ressò. La casa era de Damià i la tenen encara cedida els seus fills a la gent de l’Obra de Campos. És una casa senzilla i humil de dos aiguavessos, parets emblanquinades i un corralet on havia viscut molts d’anys una llogatera peninsular. En Damià s’aturà a parlar amb nosaltres, estudiants que teníem devers vint anys. Ell anava amb la roba de feina; uns calçons de vellut i un jersei de llana blanc. La conversa derivà cap al cinema. Ens parlà d’Amarcord. Amarcord vol dir “record” amb un dialecte de l’italià. Parlava de Fellini, record com parlava de Fellini movent les mans plenes de pols i resseques de Portland. I ja han passat més de trenta anys que aparcà aquella furgoneta per parlar amb dos pollets entrats en costura en això de fer un poc de país. Tant n’Esteve com jo procedíem de famílies peninsulars i admiràvem Damià Huguet. Érem del PSM, del GOB i de l’OCB: el lot complet. Parl de Campos estant on no teníem resposta quan ens demanaven: “D’on te diuen a tu?”. Sovint la gent benpensant d’aquesta plataforma encimentada enmig de la mar, tot i tenir més de set llinatges catalans, ha estat un autèntic arquetipus de supremacisme bord ressentit i traïdor amb la seva pròpia terra. Ho dic de passada, com diré de passada que va ser Esteve Tomàs qui va transcriure a ordinador el poemari Vols des d’Orly per encàrrec del poeta.
El pas del temps sembla que és una mena d’engany que ens fa creure i sentir la sensació de pèrdua, de no-res. No ho puc demostrar, però diria que fa cinc minuts que he estat amb tu, Damià.