skip to Main Content

“Un dia vaig arriar morma al mul i va caure estès”

Miquel Pallicer Andreu, Faner (Manacor, 1931-2021) va ser un home poderós per la força que tenia. Tant, que la curandera Moreiona li va arribar a dir que per morir-se l’haurien de matar…

Algunes persones, mentre feien un pou, moriren quan inhalaren un gas que emana de la terra o “gas grisú”…
Era molt puta alenar aquest gas, si ensumaves aquest gas, el temps de dir “amèn” ja estaves arreglat. N’hi va haver que hi feren el cuiro (moriren). Jo en vaig fer, de pous, un temps féiem els pous a pic i amb barrobins. A Son Llunes féiem un pou, vàrem trobar un redol que feia fulls de negre (estrats d’argila negre), es veu que el gas surt d’aquestes clapes. El que va davallar primer, encara no s’havia desfermat i ja va quedar estormeiat (acubat), es veu que és un gas que entobia (acuba la persona) amb un no-res. Vaig davallar per la guia (corda), el traguèrem tot d’una, l’estiràrem per amunt i jo vaig muntar de braó. Aquell home va reviscolar, però li va venir més just que la pell del nas, no són bromes!… un cup de figues també és pesta, encara és més puta que un cup de raïm. Si m’havia de ficar dins un cup de figues, primer debaixava un llum i si el llum s’apagava era que s’havia congriat gas. Remisses! Havien d’anar vius amb el gas!…

Vós teniu fama d’ésser una persona de gran força física. M’han dit que encara llaurau amb un mul…
Sempre he tengut molt de poder (força), no ho dic per bravejar-me. Na Maria “Moreiona” em va dir que per morir-me m’haurien de matar. No he anat mai de metges ni de “curanderos”, sempre he estat més sa que un gra d’all. L’altre dia encara vaig anar a treure moneis amb els gavilans… tenia un mul molt aspriu (difícil de tracte) que només volia fer la seva, jo ja li coneixia les “caigutes” (intencions), cagondell, un dia em va omplir la mesura, no volia creure i li vaig arriar morma i va caure estès, saps quina nespla! Llavors vaig trobar que havia fet colló. Tot d’una quedàrem freds perquè ens pensàvem que l’havia mort. El cap d’una estona va cobrar (reviscolar) i de llavors ençà, tota la vida va creure. Les bísties són molt vives. Els cavalls són més sentits que els muls…

Què era el botet de caçar guatlères? Com es duia a terme la caça amb botet?
Havien d’anar a un sementer que estigués sembrat, però vius! Havies de vetlar que l’amo del sembrat no t’afinàs, vadéu si l’amo veia que li trepitjaven el sembrat! Si t’aglapia t’omplia la cara de dits o et donava venable (garrot). Feien sonar el botet, que era un siulet fet d’os entorcillat de pell, que escarnia una guàtlera. Es calaven dins el sembrat i feien sonar el botet, sona qui te sona. Si una guàtlera contestava, estiraven uns filats damunt el sembrat i es tornaven ajupir i continuaven sonant el botet i la guàtlera a poc a poc tira-tira s’anava arrambant, s’anava arrambant. Quan la guàtlera ja era ben devora, l’home s’aixecava i l’arruixava, la guàtlera prenia el vol i quedava embolicada en els filats…

Molts de pagesos anaven descalços a l’hora de fer qualsevol tasca. Anàveu descalç per foravila, vós?
Sí fotre!, tot l’estiu. Arribaves a posar un call al peu que pareixia una sola de sabata. Pel rostoll i tot que hi anava, el rostoll no em feia res…

Com era el joc denominat “tirar a barra”?
Dos homes forçarruts s’asseien en terra i agafaven una barra i cadascú estirava de la seva banda i el primer que aixecava el cul de’n terra, perdia. En el que aixecava el cul li posaven un plat d’aigua a davall i quan l’altre amollava queia d’anques dins l’aigua. El meu germà, que era molt pellós (bromista), a un li va posar un plat de merda, va esser gros!…

Com era el joc que praticava la pagesia denominat “córrer cinglades”?
Un anava davant correns i un altre l’encalçava i mirava si li podia arribar amb unes corretjades. Els atres miràvem i ens esbutzaven de riure, Jesús, que rèiem!…

Abans, molts sembraven tabac pel propi consum, cosa que era il.legal. Sembràveu tabac d’amagat, vós?
Sí. Jo el sembrava dins la vinya. Els que eren fumadors sembraven tabac ros per la casa. Si els espies (inspectors) t’afinaven el tabac, t’ho arrabassaven i et fotien una multa. Era un tabac fort, no tenia mestrança (adulteració). si no estaves avesat, aviat et rodava el cap. El posàvem a la serena, l’embolicàvem i l’amagàvem dins la palla. L’esquitxàvem de cassalla i allò fermentava i encara tornava més vitenc…

Anàreu de contraban de tabac, vós?
Vadéu! llavors el “contrabàndol” de tabac anava en raure (en bona marxa). Jo no en vaig fer, però mon pare omplia el morrió de tabac i el penjava en el maimó (barra vertical) del carro. Posava el veletó (tela contra el sol o pluja) i per envant! Mai li varen dir res…

Abans heu dit que sembràveu tabac dins la vinya. On estava aquesta vinya?
Duia cinc quarterades de vinya devora Justaní. A la vinya li han d’estar damunt. Llaurava la vinya amb arada amb rodetes, fora fer bancs (terra entre solc i solc). A la vinya han d’anar vius a no entretallar. Un temps la vinya donava (rendia econòmicament), fèiem raïm de balança (per a menjar) i raïm per fer vi de categoria. Aquí on la vinya es fa més gran és dins la gresca (terra amb pedretes). Per Son Caules tot era gresca i anava una seda…

Abans escampaven cendra als sementers per adobar la terra. N’escampàveu, vós?
Veiès!, amb una senalla escampava cendra a eixams (llançant la cendra). La cendra mata el microbi. Un temps feien molts de formiguers (caramull de llenya tapat de terra i cremat). El formiguer no ha de fer massa llecor (suc vital), la cendra del cul del formiguer feia boldró (excés de llecor)…

Vós traginàveu llenya a la fàbrica de Perles de Manacor…
Traginava alzina i ullastre de les Pastores i de la Canova (Artà). Hi anàvem amb el carro. En l’hivern feia un fred que trepanava, fotia aquelles grenyales (tempesta de vent i pluja) i aquell celistre! (vent fred, penetrant). A les perles em compraven llenya, n’havien de mester molta perquè feien gas per fer les perles. També anava amb el carro a Sant Joan, hi anava a fer metro (soques de pi per a obra) i el dúiem a Manacor, a la serradora de Ca’n Nofre “Cama” per a fer cadires… També vaig fer feina un parell d’anys a la pedrera de Son Pere Andreu, anava a escarada (a preu tancat). Era un cantó pinyolós, feia grums, fèiem servir l’escodra, pegàvem amb la maça, posàvem tascons de ferro i el cantó s’alçava. Per serrar els cantons érem dos homes amb un verduc (serra llarga)…

La “manganella” o “cuc de rossinyol” és un cuc que posaven com a menja als garbellets per caçar ocells. On aconseguien les manganelles?
Les manganelles per a parar garbellets són les que s’agafen dels colomers, de dins el fems de colom. La manganella és pesta cernuda per a l’hortalissa, forada l’enciam. Les lletugues, només que sentin l’olor de manganella, tomben el coll…

Un de tants oficis desapareguts és el de calciner. Com es feia un forn de calç?
Feien un clot de vint pams, el folraven de pedra i foc a rompre, i la pedra feia suc. La pedra assolellada (superficial) no és bona per fer un forn de calç perquè fa niell (cruia), no acaba d’esser cuita. La pedra arrabassada (extreta) és la millor…

Me podeu dir alguna cançó de batre que cantàveu damunt l’era?
L’amo de Son Macià / enmig de sa plaça seia / per un forat des calçons mostrava sa pell vermella / i tothom que passava: “bons collons teniu germà!”

… Son les sis del dematí, mai havia entrevistat a ningú tan prest. He de mester fer un cafè. En voleu un?
Gràcies. Ja n’he pres. Sempre he estat molt dematiner, jo!…

Back To Top
Search