skip to Main Content

“Deien que si menjaven ales del cor d’un animal tornaven sords com una rabassa”

Pere Galmés Pont, de Son Gener (Manacor, 1927-2020), va viure molts d’anys i moltes de coses. Amb la saviesa del temps va parlar-nos així. Llegiu-lo, que ho paga.

Per quin motiu hi havia persones que enterraven closques de caragol davall les pedres que servien de fites per a delimitar l’extensió d’una finca?
És ben bo d’entendre. Jo et donaré clarícies. Un temps hi havia veïnats que feien córrer les fites per fer-se seu un bocí de terra del veïnat, i encara alçaven la cresta! (s’enorgullien). Sempre n’hi ha hagut de vius! Idò per mor d’això enterraven closques de caragol davall les pedres, i si es pensaven que qualcú havia mogut les fites, miraven de trobar el punt on havien enterrat les closques, i si aquella pedra estava un tros enfora de les closques, llavors sabien cert que qualcú havia mogut aquella fita…

Què era “xotinar un infant”?
Antigament, si una dona no duia llet per donar mamar al seu infant i aquell matrimoni no podia pagar a una dida (1), feien mamar l’infant del braguer d’una cabra o d’una ovella, i això es deia “xotinar l’infant”…

Veure certs ocells era interpretat com auguri de mala sort o fins i tot de mort…
Deien que una pàssera (2) duia males notícies. Si veien una pàssera, mala barraca! Un temps deien “Vius si veis una pàssera!” És un ocell de color blavós, molt semblant a un estornell. Ja fa molts d’anys que no se’n veuen de pàsseres, no sé com és que han fuit. Nosaltres varèm viure un cas ben trist amb una pàssera.

Quina va ésser la vostra experiència amb una pàssera?
Ma mare tenia un germà que va anar a la guerra. El dematí, encara no hi veien i una pàssera picava al vidre del dormitori. Bativadena! Quan em vaig tèmer que era una pàssera, tot d’una em vaig regirar perquè jo ja ho sabia que duien males notícies. Devers les deu, un germà va venir a dir-nos que el germà de ma mare era mort…

Hi havia persones que evitaven menjar aurícules del cor dels animals. Per què?
Perquè un temps deien que si menjaven ales (3) del cor d’un animal, tornaven sords com una rabassa. Llavors duien aquest llonguet (4)…

Sentíreu parlar de “l’estel berruguer”?
Ara m’has mort! Tu em demanes coses de l’any tirurany! Saps que pegues d’enfora, tu!. Això ho vaig sentir contar als vells. L’estel berruguer era un estel molt lluent que no el podien mirar perquè deien que si el miraves, et sortien berruges. Deien “Vatua el món, ja he mirat l’estel berruguer, ja he begut oli! (5), ja em sortiran berrugues pel cos”. Llavors duien aquestes farandoles (6)…

Què significa la creença que afirma que “els infants que neixen el dia de la candelera, sempre duran candela”?
Un temps deien que els infants que neixien el dia de la Candelera (2 de febrer) sempre tendrien moc, sempre serien afectats de regalimar moc pel nas. Deien “duu candela”, com que dir “duu moc que li penja”…

Abans, en veure una milana o altra au de rapinya que pogués atacar l’aviram, els pagesos deien en veu alta algunes imprecacions o frases contra aquestes aus…
Me recorda que en temps primer, quan veien una milana, li deien “milana, fer l’escaleta (7), perquè si fas la barqueta (8), t’aficaré un pam de ganiveta”. També deien “Milana, ves-te’n a ca teva que ton pare és mort i ta mare també”….

A Manacor, quan qualcú feia un oïs, a continuació deia certa frase que començava per “Atxim, Mariaina”…
Si qualcú feia un oïs, deia “Atxim, Mariaina, que els doblers són bons pera anar a sa comedi i menjar bobons” (9)…

L’ús dels “alls paus” (10) com a remei curatiu és una pràctica encara viva. Em podeu dir algun exemple d’utilització d’un “all pau”?
Per exemple, si s’aferra una paparra. Mai la s’han d’estirar perquè té un verí i encara s’aferra més, això va bé el saber-ho. Primer has d’agafar unes estisores i no l’has de tallar arran, només l’has de xapar pel mig i t’hi fregues un all pau ben fregadet i llavors, amb unes pinces la treus. T’he de dir que les paparres més verinoses són les més petites i vermelloses, són maleites aquestes. Mon pare va fer envant a fer-hi la pell (11) per mor d’una paparra d’aquestes. I amb els escorpins, alerta mosques!, També han d’anar vius. N’hi ha de dues castes, els negres i els blancs. jo m’estim més combatre amb el negre, diuen que el blanc encara és més xerec…

Diuen que era molt agradós sentir tocar el flabiol als pastors mentre guardaven les ovelles el vespre. N’hi havia que fins i tot sabien tocar les xeremies…
Jo, a aixó encara ho he vist a Binicaüllet (Sta. Margalida). A Binicaüllet jo tenia esment a una guarda de vuitanta porcs. El vespre sentíem el pastor que tocava les xeremies, no eren tots que les sabien tocar, qualcún només. Deien que amb les xeremies, les ovelles pasturaven més bé… estàvem a Binicaullet, i mira si ha plogut, però encara em record que un llamp va fotre una bleda a les cases que valga’m déu! Va ésser gros aquest dia!

Hi va haver víctimes per mor d’aquest llamp?
No, va ésser com un miracle. Es va congriar una tempesta que pareixia que venia la fí del món. Va fer un delobí (12). De trons i llamps va fer llarg. Amb això un llamp es va escolar per la boal, va passar per la menjadora, va pujar per amunt, va entrar dins la cambra dels senyors, fot nespla a la xemeneia i la xemeneia se’n va anar tota. Tothom va quedar amb els cabells drets. Quan va haver espassat, la senyora va agafar cotxe i va anar a resar al Sant Crist de Manacor…

Varèu sentir parlar de bruixes?
Vaig sentir cosa. Deien que aquestes dones feien així i així (fa cert dibuix) i t’endevinaven tot el que passava dins ca teva… quan jo era jove vaig conéixer un home que deien que anava embruixat, sempre el veien que anava embambat pel passeig de Manacor (13)…això de les bruixes, què vols que et digui? Tot pot ser en aquest món, manco que la perdiu torni col.

D’on surt aquesta expressió? “Tot pot ser manco que la perdiu torni col”.
Deien que una criada d’un senyor, aquell dia li havia de fer perdiu amb col, però la criada li va pispar (prendre, robar) la perdiu i la se’n va dur a ca seva. Arriba l’hora de dinar. El senyor posa peus davall taula i la criada li duu el dinar. El senyor mira el plat i diu “i la perdiu? Aquí només hi ha la col”. La criada li contesta “és que la perdiu ha tornat col”. El senyor, quan va sentir aquell doi, va dir “tot pot ser en aquest món, manco que una perdiu torni col” (riu)…

Glossari

1. Dida. Dona que alleta un infant d’una altra.
2. Pàssera. L’ocell “Monticola Solitarius”.
3. Ales del cor. Aurícules o ventrícules del cor.
4. Llonguet. Curolla, manera de pensar.
5. Ja he begut oli! Ho diu qualcú que pensa que serà víctima o patirà les conseqüencies d’un fet, d’una acció, etc.
6. Farandola. Idea fixa, forma de pensar.
7. Fer l’escaleta una au. Remenar les ales una au.
8. Fer la barca una au. Estar a l’aire una au sense aletejar, ja sia aturada o en moviment.
9. Bobò. En el llenguatge infantil significa cosa dolça, lleminadura.
10. All pau. All que té virtuts remeieres, sembrat el dia de Sant Pau i recollit el dia de Sant Joan, a trenc d’alba o abans.
11. Fer la pell. Morir-se.
12. Delobí. Diluvi.
13. Es passeig o s’alameda. Així anomenen moltes persones de Manacor de certa edat el Passeig Antoni Maura, de Manacor, conegut popularment com “Na Camel.la”.

Back To Top
Search