Manel Santana, Historiador i escriptor
Però el que resulta igualment preocupant és la deixadesa institucional i la manca de consens al voltant de la llengua, cosa que esperona i alimenta actituds de rebuig i menyspreu (i d’atacs directes) al català que es fa extensiva (sovint sense cap complex) a la cultura i la identitat de les Illes. I qui ataca i manipula avui mateix té capacitat d’influir en un segment de la població prou important. Les xarxes socials van plenes d’atacs, de polèmiques i de situacions tenses. Això és tan sols la punta de l’iceberg. De fet, sembla que hi hagi una actitud de revenja, de passar comptes pels decennis anteriors en els quals s’havien fet passes en favor de la normalització lingüística.
En ple segle XXI hi ha conflictes lingüístics i passes enrere per a una normalització plena i natural al territori. Situacions que als anys vuitanta i noranta no es donaven. Ni la llengua patia els atacs directes d’avui, ni les institucions s’inhibien, ni hi havia la desmobilització de la societat que observam ara mateix.
Algunes fites essencials. El 1989 es posà en marxa la campanya institucional amb el lema «La llengua, feina de tots». Governava el PP però hi va haver consens. Aleshores hi hagué la implicació del Govern, els consells, els ajuntaments i la societat civil. La campanya, tot i el poc pressupost, fou un èxit. Una part important de la ciutadania exhibia als cotxes el famós adhesiu de la campanya. Als comerços hi hagué passes endavant en la retolació. En l’àmbit educatiu les passes eren visibles i efectives. El català rebia el suport institucional després de decennis d’ignorància i de voluntat de relegar-lo a ésser un element de comunicació domèstica i de transmissió d’un model cultural basat en el folklorisme. La llengua estava per damunt de la divisió dreta/esquerra o nacionalistes/regionalistes/espanyolistes. Repetesc: la situació mai no ha estat la idònia ni la normalització ha estat plena, com tots sabem. Als decennis anteriors tampoc, però el context convidava a un cert optimisme. En canvi, ara mateix el punt en el qual ens trobam és preocupant.
Al final dels anys vuitanta es venia d’una dinàmica favorable. El 1986 es va fer el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que s’inaugurà el 30 d’abril a Palma. Aleshores el president Gabriel Cañellas i Nicolau Llaneras, batle accidental de Palma, encetaren el congrés com a mostra pública de suport a l’acte i a tot el que suposava. Un suport públic que es concretà amb la participació de l’Institut d’estudis Baleàrics i la Universitat de les Illes Balears.
El que pretenc argumentar és que en aquells anys es donaven unes condicions que ara mateix no hi són: suport institucional a la normalització, absència d’atacs a la llengua amb capacitat de trobar suports amplis en la societat (d’atacs sempre n’hi ha hagut, i de demagògia en aquesta qüestió, també), situació de marginalitat dels secessionismes lingüístics (i castellanistes) i una societat civil ferma i decidida a fer passes endavant en la normalització del català.
El paper de la societat civil mitjançant entitats com Obra Cultural Balear és un altre element que cal tenir ben present. I el grup Blanquerna i Joves per la Llengua (amb la seva capacitat de mobilitzar un segment important dels més joves).
Una altra cosa: per a una sèrie de generacions la llengua era una porta per a sadollar inquietuds diverses i accedir a l’univers en el qual descobrírem la història pròpia, la literatura, la cultura tradicional o la mateixa història de la llengua. Hi havia un caliu. A tall d’exemple, la voluntat, la il·lusió, la militància cultural i el context favorable confluïren en qüestions com l’existència de nombroses publicacions locals (aglutinades en l’Associació de Premsa Forana de Mallorca, creada el 1980. La gran majoria de publicacions sorgiren gràcies a l’Obra Cultural Balear o a l’aixopluc de grups parroquials. La gent promotora d’aquestes publicacions era la mateixa que als anys setanta havia participat en associacions cíviques i culturals amb l’objectiu de promoure el català a les Illes Balears. Alguns exemples foren Baula (Sineu), Bona Pau (Montuïri) o Bellpuig (Artà), Llum d’Oli (Porreres), Mel i Sucre (Sant Joan), entre moltes altres. I en l’àmbit gemeral El Mirall i Lluc, publicacions eminentment culturals.
En l’actualitat poques coses semblen allò que foren.