Indigneu-vos. Pep Barrull
A Can Lliro tenia lloc divendres passat una taula sota el títol “El repte plurinacional d’aquesta legislatura” (la visió de les esquerres sobiranistes). Visions diferents, estratègies diferents, objectius distints i qualque element en comú. Això sí, només per a ús dels qui compartim posicionaments. A parer meu, el més dispers i sense una estratègia clara va ser en Vicenç Vidal de Més. A l’hora de les preguntes dels assistents, tot i aixecar la mà, no em van donar la paraula, el temps s’havia esgotat. Així que aprofit la pàgina d’aquesta revista per fer-la amb veu alta i reflexionant sobre la necessitat d’un “debat” que no pot esperar més.
No fa molts dies Xisca Mora d’El Pi penjava un tuit “Si no volem que la mallorquinitat s’extingeixi cal sumar esforços per defensar els interessos de les nostres Illes, la llengua, la cultura i els nostres trets identitaris”. I vull subratllar allò dels “trets identitaris”, és rellevant. El Pi acabava de celebrar una trobada amb 20 formacions municipals i Coalición Canaria, tot afirmant la necessitat de tenir un partit “autonòmic” que defensi els interessos de les Illes Balears.
A mi em sembla important, una porta oberta que hauria de facilitar el debat. I com sempre passa, podem veure el tassó mig buit o mig ple, jo em decant per la darrera visió.
Aquesta mateixa setmana al Cent per Cent en Joan Llodrà ens recorda que dels resultats d’enquestes i d’estudis, 1/3 dels ciutadans illencs votarien l’opció d’independència. I certament tenim diverses plataformes o entitats que fan feina per la sobirania de les Illes, entre elles l’Assemblea Sobiranista i partits com Més.
I jo em deman, com és possible que tenguem aquest bagatge, que 1/3 de la població seria partidària de la independència, i, en canvi, els resultats electorals en aquest àmbit sigui tan migrat o directament pobre i escàs? Que en les eleccions al Congrés dels Diputats, al Senat o en les eleccions europees només es votin candidatures del PSOE o del PP, patits d’àmbit estatal? No podem ignorar que per primera vegada tenim un diputat de Més al Congrés, però es presentava en coalició amb un partit estatal, Sumar i que es deurà a la disciplina d’aquest grup parlamentari (això vol dir que el seu marge de maniobra serà limitat (de fet per la investidura de Pedro Sánchez no ha estirat res per a les Illes). En canvi, Coalició Canària amb una diputada, i governant a les Canàries amb el PP, va votar per Sánchez i va negociar l’Agenda Canària, o el BNG (Bloc Nacionalista Gallec) amb un diputat i que va pactar l’Agenda Gallega. Un mercadeig propiciat perquè ni el PSOE ni el PP es creuen ni s’han cregut això del “estado de las autonomias”, han pactat, sustentat i practicat un estat centralista que ignora les perifèries, i només la necessitat dels vots per investir un candidat fa que aquest estat cedeixi qualque cosa (amb més de 20 anys no han acabat les transferències que marquen els “estatuts d’autonomia” i que són lleis orgàniques). El llast centralista i uniformador dels dos partits constitueixen una trinxera per l’equilibri, el creixement i el desenvolupament dels altres territoris (especialment dels que tenen llengua i cultura pròpies).
Essent així perquè, a les Illes, no som capaços de generar una candidatura unitària que generi il·lusió en la ciutadania, impulsi el debat polític en aquesta qüestió, deixi de banda sigles, posi per damunt dels interessos legítims dels partits la defensa del nostre territori i País, generi generositat per aquest objectiu prioritari? Si El Pi ho reivindica i Més defensa la necessitat de representació política a Madrid. Per què no és possible trobar un denominador comú i fer possible l’esperança de la ciutadania? Deixar de banda la testosterona, fugir dels debats inútils de posicionaments estèrils i entendre que la prioritat ha de ser el model de finançament, acabar amb l’espoli fiscal, les competències plenes en aeroports i ports, en costes, la modificació legislativa que garanteixi l’ús del català en tots els àmbits, etc. I aquest denominador comú difícilment seria discutible, l’acord seria fàcil. Cal que els dirigents d’El Pi i Més s’asseguin en una taula, tancats en una habitació i que en puguin sortir en haver arribat a un acord. Es podria cercar un independent que encapçali la candidatura i repartir en funció del pes de cada formació política. No podem esperar més, és ben hora. Una candidatura unitària obriria la il·lusió de la gent i podríem trencar l’hegemonia dels partits estatalistes.
Au, ara només cal iniciar el camí.
