L’Antic Teatre Principal de Manacor va tancar les seves portes el juny de 1969, després de gairebé 50 anys d’història teatral entre bambolines.
Tal com explica la investigadora autodidacta Dolors Domínguez a l’article “El Primer Colisseu” publicat als Quaderns de Perlas y Cuevas, el 23 de desembre de 1922 a les 8 de la tarda, el nou teatre alçava per primera vegada el teló amb la representació de la sarsuela “El anillo de Hierro” de Miguel Marqués. Domínguez narra també la gran atenció que suscitava el teatre entre la població i la premsa de l’època, fent menció a un fragment d’una crònica del diari palmesà Almudaina on es deia “El Teatre Principal es pot considerar com un dels millors de Mallorca, té la façana d’estil clàssic amb tres portals idèntics, fa 37 metres de llarg per 22 d’ample i 14 d’alt. L’escenari té 9 metres de llarg per 19 d’ample i està dotat de 9 camerinos per als artistes. Té capacitat per a 2.800 persones còmodament assegudes, repartides en 26 llotges i tres pisos…”. Tota aquesta bellesa patrimonial es convertí en runes mesos després del tancament per donar lloc a un “ambiciós projecte d’aparcament i cine”, tal i com explica Domínguez al seu article.
Mirant les imatges d’aquest majestuós edifici que va acollir les primeres obres teatrals així com les primeres pel·lícules de cinema sonor, sorprèn, avui en dia, que es deixàs perdre i amb ell, el que Domínguez qualifica “d’època daurada en la qual, el Teatre Principal, assolí durant més de tres dècades tot un seguit d’esdeveniments, dignes dels millors teatres del moment” i on la lírica va ocupar un paper molt destacat. Per Domínguez, els motius d’aquesta decadència són diversos: “El boom del turisme, l’arribada de la televisió i del vehicle privat, el pas de foravila a la ciutat o el creixement del cinema fan que el teatre perdi força i quedin obsoletes mentre que les noves tecnologies del moment guanyaven terreny” afirma Dominguez.
D’altra banda, la investigadora considera que s’ha de tenir en compte que en aquella època tampoc hi havia cap llei que protegís els edificis ni el patrimoni històric i “es feia i es desfeia” d’una altra manera. “No era com avui en dia, ara es té més cura dels edificis històrics i fins i tot, segons quin tipus de reformes no es poden fer” apunta la investigadora. A més, recorda que el teatre no era municipal sinó que era de titularitat privada i “a l’amo li degué interessar més vendre’l”.
