“El siurell s’empra com un element d’ús simbòlic i folklorístic de la mallorquinitat”

La musicòloga Carme Sánchez (Manacor, 1983) ha realitzat un estudi amb Amadeu Corbera i Laura Luque sobre els orígens i usos del siurell. A diferència d’altres teories, creuen que es tracta d’una figura d’incorporació tardana que no té cap funció musical.

Amb les hipòtesis extretes s’obri la porta a noves teories? Quines són les conclusions?
Les referències més antigues que hem trobat en documents escrits de siurells a Mallorca es varen publicar l’any 1880. Aquesta comunicació remunta l’existència dels siurells a uns vint o trenta anys abans d’aquesta data. És a dir, podem pensar que els siurells es fabricaven, pot ser, cap a l’any 1860 i que són descrits tal com els coneixem avui en dia: fons blanc amb pinzellades verdes i vermelles. A més, en aquest escrit especifica que eren fets a Manacor.

Quins són, al vostre entendre, els seus orígens?
És habitual recórrer a relats de caràcter orientalitzant o arcaïtzant, però la nostra hipòtesi és que són una adaptació tardana i simplificada d’una moda vuitcentista d’origen o preponderància francoitaliana. Probablement, té un origen més antic dels segles XV – XVI, que apareix durant la Revolució Francesa i la posterior unificació italiana com a paròdia o difusió dels personatges del nou ordre polític i social que se’n deriva.

Així com a Itàlia i França eren figures caricaturesques, a Mallorca tenia un ús completament diferent…
La seva funció ha anat variant al llarg dels anys. Antigament, el siurell es firava a les romeries i fires, i es comprava com a joguina per a infants. També era considerat un obsequi per a les joves fadrines de part dels enamorats per reafirmar o establir una relació. Actualment, com molts dels vostres lectors sabran, perquè segur que en tenen un a casa seva, el siurell s’ha convertit en un objecte merament decoratiu. També es pot adquirir com a record a les botigues de souvenir. El siurell empra com un element d’ús simbòlic i folklorístic de la “mallorquinitat” i col·lectius diversos, se l’apropien al seu discurs i el reivindiquen segons els seus interessos.

I amb l’arribada del turisme, què va passar? Va canviar el seu ús? Va esdevenir un souvenir?
Podem dir que els anys que es comercialitzà més amb el siurell com a record pels turistes fou a partir de l’any 1950. Diferents personatges li han fet propaganda al llarg de la història. Cal destacar a Joan Miró i Robert Graves que a través de paradigmes arcaïtzants i orientalitzants, li donaren una gran importància que després va fomentar l’interès dels estrangers. Miró s’inspirà en els siurells per a crear escultures; per a Graves, els siurells eren una representació de la Deessa Blanca, una espècie de deessa primigènia que, segons ell i la seva particular visió de la mitologia, es trobava en l’origen de la cultura europea.

És un objecte que fa renou. Però, musicalment té cap funció?
No. El siurell té un so agut, indeterminat i sense cap classe d’afinació. No obstant això, la capacitat sonora és important per a fer el siurell i per adquirir-lo, perquè si no sona, la gent no el compra. Pensam que el seu so té una funció més social i popular, ja que els testimonis entrevistats a la zona de Marratxí associen molt el so del siurell a la romeria de Sant Marçal. Sentir xiular els siurells anant cap a la romeria, forma part de la memòria històrica d’aquest poble. A més, era un obsequi típic que es regalava en aquests dies.

Els colors, a què es deuen?
Dels testimonis i entrevistes s’extreuen teories diverses, però totes elles del que nosaltres deim la petita història. Però partint de què nosaltres pensam que és d’influència francoitaliana, els colors serien principalment els de les banderes italiana i francesa.