Eleccions a Madrid: Vox trenca el tauler de joc

Les eleccions del 4 de maig a la Comunitat de Madrid poden suposar un autèntic daltabaix en el panorama polític estatal i han posat de manifest, d’una manera molt preocupant, el nivell de crispació de la democràcia espanyola i la cara autèntica de l’extrema dreta, a qui fins ara molts
mitjans havien donat tracte de normalitat.
L’anunci de la convocatòria electoral per part de Díaz Ayuso va agafar tothom per sorpresa: per la sospita que els socis de Ciudadanos volien presentar una moció de censura. Tot això just després de les mocions anunciades al Govern de la Regió de Múrcia i a la seva capital, que han acabat amb intents frustrats i diputats que han canviat de camisa, amb maniobres fosques, a canvi d’unes millores sucoses en les seves retribucions.
És molt decebedor veure que l’única motivació d’Ayuso per a convocar les eleccions, en un moment d’incidència del coronavirus a Madrid, va ser que podia “perdre la cadira” de presidenta. Ella mateixa havia criticat que se’n celebrassin a Catalunya, amb les dades de contagis, i que mai no faria una cosa així. Novament, els interessos de partit passen per sobredels generals i de l’atenció a la crisi social i econòmica.
La campanya electoral de Madrid ens fa de mirall en moltes coses i mostra clarament de quina manera el discurs polític s’ha amarat de consignes i frases fetes, amb cops d’efecte i manca de visió profunda de la realitat; com si el reclam electoral fos “anar a les vísceres” dels votants. La gestió de la pandèmia i l’enfrontament amb el Govern de Sánchez són les armes que fa servir Ayuso, a qui les enquestes donen com a gran guanyadora, amb proclames esbojarrades sobre la llibertat que suposa viure “a la madrilenya”; i on sembla que l’únic que han de garantir els poders públics és que la gent pugui anar a fer canyes quan surt de la feina o a les terrasses a passar la vetlada.
L’empobriment del llenguatge i la banalització de l’acció política són un terreny adobat per a la polarització, perquè les posicions extremes se senten a gust i poden escampar arreu les seves ocurrències cada vegada més delirants: per això hem vist la candidata de Vox fer un míting provocador a Vallecas, atiar l’odi amb un cartell amb un menor immigrant o posar en dubte les amenaces de mort d’un dels candidats; finament trencant els límits del debat i d’un mínim respecte als adversaris polítics com en el debat de la Ser.
L’envit d’Ayuso pot suposar un terratrèmol en el mapa polític espanyol, ja que dels resultats de Madrid en poden dependre qüestions com el lideratge de Pablo Casado dins el Partit Popular, la convocatòria d’eleccions generals, el lloc més discret per a una persona carismàtica com Pablo Iglesias de diputat a un Parlament autonòmic, el paper simbòlic de “reconquesta” d’un Govern a Madrid entre la dreta i l’extrema dreta, o els efectes sobre la política catalana com els indults als presos i preses o la represa de la taula de diàleg. Un tauler incert amb peces mogudes per unes mans que no posen l’interès general per sobre.
El que cal és evitar que els integrants de la “foto de Colón” sumin majoria i que la Comunitat de Madrid pugui sortir de la crisi des de l’esquerra. I sobretot que els mitjans deixin de blanquejar el feixisme i que el discurs de l’odi, la mentida i la manca de sensibilitat envers les persones vulnerables de Vox no té lloc dins l’espai democràtic. Com deia Norberto Bobbio, “l’únic que no es pot tolerar és la intolerància”.