skip to Main Content

Els creadors d’opinions

Margalida Galmés

El teatre, la música, les arts visuals, la dansa… són gèneres artístics que, tot i que generalment entremesclats, compten amb mons propis. Cada un d’aquests ambients diferenciats pot disposar de més o manco dinamisme a causa d’uns factors concrets. Avui,
venc a plantejar-ne un d’ells: és possible que aquesta agitació cultural sigui causada per un o diversos agents destacats que promocionin el gènere en qüestió?
Si en Tomeu Amengual no hagués mobilitzat el teatre a Manacor com ho ha fet, hi hauria aquesta afluència de públic a la Fira de Teatre? Existiria aquest interès als instituts per actuar
a final de curs? Es definiria indiscutiblement Manacor com la ciutat de les perles, els mobles i el teatre?
Idò amb l’art contemporani passa el mateix, tot i que actualment amb una situació una mica més preocupant. A jo m’han parlat d’un Manacor amb un dinamisme en art contemporani envejós, amb una xarxa entre artistes ben activa i amb una reivindicació de la importància de les arts visuals constant.
Em referesc als anys vuitanta i noranta, quan el projecte de la Torre de ses Puntes es trobava en el dia a dia de l’activitat cultural manacorina i el Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques encara no s’havia dissolt.
En quina mesura aquesta ebullició artística que esment era provocada per una figura destacada a Manacor? Catalina Julve assegura que sí: “quan hi havia en Joan Carles Gomis, tot això era molt més actiu. […] Era qui feia feina perquè tot això estàs en marxa. De fet, des que ell no hi és, les coses han canviat bastant”. Aquí, l’artista manacorina fa referència a que el dinamitzador artístic fou contractat com a director del Casal Solleric de Palma el 2001 i, com és normal, va enfocar els seus esforços en aquest nou càrrec. Des d’aquella data, les arts visuals a Manacor han anat perdent xarxa, interès i atenció quedant reduïdes a uns pocs que s’hi dediquen.
El cas manacorí no és aïllat, sinó que trobam procediments similars en altres contextos. Per posar un exemple amb les dates mencionades més amunt, en aquell moment varen confluir en art contemporani a Mallorca uns potentíssims creadors d’opinions, com li agrada anomenar-
los a l’artista Ramon Canet. Ell mateix explica que “personatges com en Guillem [Frontera] eren els que realment creaven opinions. Ell era un personatge de pes. […] D’ençà que el vaig conèixer sempre n’ha tengut. Que en Guillem fes un article de qualcú al diari sempre ha pesat molt”. Altrament, Pep Pinya, fundador de la Galeria Pelaires, també reivindica Blai Bonet com un d’aquests creadors d’opinions; ja que, a part d’escriptor excel·lent, fou crític d’art
durant algunes dècades de la seva carrera.
Agents com ells tengueren en la generació dels vuitanta i dels noranta un gran impacte. Concretament a Manacor, Joan Carles Gomis dinamitzava el panorama de les arts visuals i va aconseguir que aquestes fossin més presents en el dia a dia de la societat. En aquell període, la defensa de la cultura autòctona desembocava en l’aparició d’uns espais de socialització que avui han desaparegut.
Sembla que l’atracció per l’art contemporani ha davallat a Manacor, fan falta noves veus que proposin reformes en la programació artística del poble, agents que controlin el panorama i que, des de dedins, l’aconsegueixin pujar.
Les institucions hi tenen part en aquesta pèrdua, però això és per un altre dia. El que sí que reivindicaré avui és que tenguin pipella: que aconsegueixin identificar la problemàtica i que proporcionin una via d’assistència, cooperació i ajuda a aquesta nova veu, si és que qualque dia arriba…

Imatge cedida pel Centre Cultural d’Andratx.

Back To Top
Search