skip to Main Content

Els gossos: un dinar de família, malentesos, comèdia i reflexions vitals

Mercè Arànega (Buenos Aires,1957) és una de les actrius de teatre, televisió i cinema més reconegudes del panorama català. Conversam amb ella sobre l’espectacle Els gossos, que es podrà veure el pròxim 1 de maig a l’Auditori de Manacor i que protagonitza juntament amb Sandra Monclús,
Joan Negrié i Albert Pérez.

Foto: Albert Rue

Sandra Monclús,Joan Negrié i Albert Pérez completen l’elenc de l’espectacle.

Quatre personatges, dues parelles i un dinar. Com s’estructura la història?
Parteix tot de dues parelles: una parella és el matrimoni gran, que són els pares del noi i protagonitzem l’Albert Pérez i jo i l’altre, el fill i la seva dona, que fa quaranta anys. Els pares són un matrimoni d’aquells que sempre s’estan barallant i això crea tota una sèrie de situacions molt incòmodes entre els quatre personatges i tot plegat fa molt riure. La primera part és això, tota una sèrie de malentesos i conyes entre els quatre i el públic sol riure molt.

Però hi ha una segona part que no fa tant de riure?
Després hi ha un moment en què la jove explica un fet que no podem desvelar que li ha passat aquell matí al metro. Això desemboca que la comèdia vagi cap a un altre lloc. Tot i que encara ens farà riure, se’ns comencen a plantejar certes preguntes d’aquestes que ens fem cada dia: “és aquí on vull estar? És aquesta la vida que vull tenir? Estaria millor en un altre lloc?”. D’aquesta manera surten elements en els personatges que els fan veure, com a tothom, que no estan satisfets amb la seva vida. Tot això, però s’explica amb to de comèdia.

El teu personatge és n’Alícia. Com es defineix?
És una dona que està supeditada al marit perquè ell és una persona que no calla, no calla. Ella li va tirant conyes i és molt irònica i cada frase que fa, la gent riu. Tot són sorpreses, però síque et puc dir que quan tothom ha acabat de dinar ella va bevent vinet i després al whiskiet… I la cosa acaba bastant malament! És l’única manera que té d’aguantar el marit, la pobra. I quan veu que la jove comença a fer certs plantejaments, ella també es planteja canvis en la seva vida.

I el nom de l’espectacle, d’on surt?
Això ve del meu marit, que com t’he dit és un pesat i sempre parla de gossos i tothom està una mica fart que en parli.

Nelson Valente és l’autor del text i el director de l’espectacle i és un especialista en aquests espais tancats: cases on sembla que no hi ha de passar res, però on les emocions exploten…
Sí. El Nelson sempre fa això i sempre ho fa amb un to còmic. Et posa en situacions on et demanes “de què estic rient si això és un drama?”. Ell ho vol així i és un monstre fent això. Té una manera molt senzilla d’arribar a la gent i arriba molt. No és tan fàcil escriure una obra que arribi tant a tothom i s’entengui tan bé. Jo recordo quan vaig veure El loco y la camisa, un altre espectacle seu i em vaig quedar impactada. Quan em van dir de treballar amb ell no m’ho vaig pensar gens: abans de llegir l’obra ja vaig dir que sí.

Com ha sigut el procés d’assajos?
Quan vam començar ja hi havia Covid i patíem que no poguéssim començar a assajar perquè el Nelson estava a Buenos Aires i havia de venir a finals de juliol i no hi havia vols. Van fer tres vols durant tot el mes per venir i per casualitats de la vida va aconseguir espai. Vam començar a assajar i després vam estrenar i vam estar tres setmanes a La Villarroel, amb el cinquanta per cent d’ocupació i totes les mesures… Vàrem haver d’acabar tres dies abans perquè va venir una de les onades, ja no recordo quina i ens va aturar l’espectacle perquè ho van tornar a tancar tot.

Hi ha algun detall tècnic que t’agradi destacar? L’escenografia, la música, les llums?
Sí. Hi ha un punt molt interessant que el director sempre posa en pràctica i és que mai hi ha música en els seus espectacles perquè diu que ell ho vol com la vida. A la vida no tenim una banda sonora que potenciï les emocions tristes ni alegres i el Nelson ho vol així també. Pel que fa a l’escenografia és tot molt natural: hi ha una taula de menjador amb unes cadires, un sofà i un moblet… I la il·luminació també és molt senzilla. El Nelson és un director que es centra molt en el text i en la feina del director.

Deixant de banda l’espectacle, estàs amb altres projectes?
No, ara mateix no tinc res. Em prejubilo el mes que ve perquè no em surt feina. Feia molts anys que això no em passava però sembla que la cosa està molt malament. A part, també hi ha el factor de gènere i generacional: les dones quan arribem a certa edat passem a ser invisibles. Els meus companys homes que tenen la mateixa edat que jo continuen tenint feina però les meves companyes dones no. I les que poques que en tenen fan d’àvia o de cuidadora! En canvi els homes poden fer mil papers: de director de banc, de jutge, de catedràtic d’universitat, un director d’hospital… Sembla que les dones no podem interpretar aquests papers perquè no hi ha dones reals que siguin tot això. Només podem ser àvies o mares tant al teatre com a la televisió… Quan les dones ens fem grans sembla que no servim per res i en canvi els homes segueixen el seu recorregut.

Vols afegir alguna cosa?
Només dir que la gent que vingui s’ho passarà molt bé. La gent necessita molt desconnectar amb tot el que ens està passant.

Back To Top
×Close search
Search