Skip to content

“Em vaig obsessionar molt ràpidament”

Neus Serra (Manacor, 1991) va tenir anorèxia nerviosa. Explica que tot va començar per voler-se aprimar un poc, però amb el temps se li va fer fàcil perdre pes fins a arribar al punt de ni menjar ni moure’s per no tenir gana.

Fa uns anys vares tenir un trastorn de la conducta alimentària. Com va ser? Quin era?
Va ser quan me’n vaig anar a estudiar a Barcelona. Al principi em volia aprimar un poquet i vaig deixar de menjar carbohidrats, però les exigències varen anar augmentant. Em vaig començar a posar barreres de pes i em vaig obsessionar molt ràpidament. Com que no vivia a ca meva, no tenia aquell control i t’obsessiones més de pressa del que penses. Jo vaig tenir anorèxia nerviosa. Abans de deixar de menjar del tot vaig començar a fer molt d’exercici, però fa gana i també el vaig deixar. Sense menjar res, només hi vaig estar tres o quatre dies. Durant un mes i mig tal vegada només menjava un iogurt i una poma en un dia. Vaig arribar a pesar 45,5 quilos, molt per sota del meu normopes.

Vares demanar l’ajuda tu?
El darrer mes i mig vaig perdre tres quilos sense menjar, em va espantar i quan vaig tornar per Pasqual li vaig dir a la meva mare que no estava bé. En aquell moment tenia 19 anys, però havia començat als 18. El que duia pitjor era que ho feia passar malament.

Té conseqüències…
Jo sempre havia estat menjadora i deia que a això no ho podria fer mai. És facilíssim caure en un TCA, és una obsessió. Jo vaig perdre la menstruació durant quasi mig any i vaig començar a perdre calç, pèrdua massiva de cabells i les ungles es laminaven. També em vaig tornar obsessiva amb tot i trobar com eres abans és el més complicat.

Superar-ho ha estat difícil?
Vaig tenir una recaiguda quan havia passat un any i parell de mesos, devers els 20 anys. Em varen donar d’alta del TCA el darrer any de carrera. I que jo consideri que ho he superat, potser amb la pandèmia. He tengut la sort que ha estat un episodi agut. Superar-ho ha estat el més difícil que m’ha passat. S’han de gestionar moltes coses i tenia 18 anys. Caus en aquestes coses per pressió estètica i jo no sé per què vaig caure amb això. Vaig començar a poc a poc.

Com ho duus ara?
Ja fa anys que ho explic, però quan estava malalta em feia vergonya. Sempre tens qualcú al voltant que diu que una persona amb TCA només pensa amb la seva imatge, però és qualque cosa infinitament més complicada. Li pot passar a tothom.

Quin impacte va tenir?
En l’àmbit familiar em vaig sentir protegida, em vaig recolzar amb les meves germanes. Tanmateix, en aquest moment només xerres dels teus problemes i no t’importa el que els hi passa als altres. La vida social era pràcticament nul·la. Amb els anys ha estat fent feina.

Com eres en aquell moment?
Quan no menjava estava de mal humor i tractava malament a tothom. Només et fixes en el que menges i el que mengen els altres. Era horrorosa. I quan em vaig començar a recuperar, vaig adoptar el paper de víctima. Havia vist que els havia fet mal i intentava compensar-ho sent amable. I quan ja vaig començar a estabilitzar-me intentava ser molt detallista.

T’ha canviat?
Sí. No he recuperat l’autoestima i la seguretat en mi mateixa. En certa manera, crec que també vaig perdre habilitats socials. De cada vegada millor, però no sé si ho tornaré a recuperar mai..

Back To Top
Search