skip to Main Content
En Temps Col·lectius

En temps col·lectius

Mai s’havia donat a nivell mundial un esdeveniment tan gran que ens englobés social i econòmicament a tots, mentre, tot i així, podem seguir en contacte gràcies a les noves tecnologies.
M’agradaria pensar que tot el que està passant – malgrat sigui trist per a algunes famílies i dur pels serveis hospitalaris – , ens pot dur un benefici col·lectiu a llarg termini.
M’agradaria sentir ara, l’enyorat col·lectiu humà, que en els meus anys de vida, no ha aparegut pas. Acostumats a una vida frenètica ; els occidentals rarament ens aturam a descansar, a perdre el temps o avorrir-nos una mica, quan justament són aquests moments de reflexió els que necessitem de tant en tant per contemplar la vida.
Crec que aquest període indeterminat de pausa ens ajudarà a veure en perspectiva la vida que duem, no només de forma individual, sinó també col·lectivament, i que amb una mica de voluntat generarà canvis perduradors.
D’entre altres coses, ens pot fer veure, per exemple: que la nostra economia basada en el consum no sempre funciona. I que potser ens hauríem de replantejar la manera que tenim de interactuar com a societat.
Probablement no val la pena esperar de l’Estat que protegeixi a aquells que no cobraràn aquest mes, però el que sí podem fer és crear cercle amb els pròxims, i demanar-nos si és tan boig intercanviar diners a canvi de res quan la riquesa s’estanca.
Aquesta existeix quan els nostres recursos estan en moviment: pensem-hi.
Per mi és un moment d’humanitat en majúscules. De destacar el que vertaderament és important, i deixar de banda la sobreexcitació. És un moment de cuidar-nos, de mirar-nos a nosaltres mateixos ; com hauria de ser sempre. I espero ens deixi alguna marca per quan això s’hagi acabat, qualque aprenentatge…
A part d’això, vull senyalar que aquest període de clausura farà néixer històries i idees creatives, que poden donar fruit més envant. Que l’emissió de CO2 es veurà reduïda notablement i que moltes famílies estrenyeràn els seus vincles. Alguns artistes faran concerts online com a mostra de solidaritat, i es donaràn serveis gratuïts d’acompanyament terapèutic.
Malgrat tot ho he de dir: he estat espantada. He imaginat més enllà de tot el que passa, ja que m’ha donat un petit tast del que hauria pogut ser.
He volgut tornar a casa, i si hagués trigat dos dies més, ja no ho hagués pogut fer.
Observo, i miro, com és l’humà quan s’espanta. Com les màscares amaguen les cares amargues de la gent. Com els guants tapen; bocins de pell.
Com les coses invisibles, sempre foren més importants. Com l’espant que no es mira, se’ns escapa de les mans.
Miro i miro i crido i crido, i veig ànsies al davant, una llumeta que neix, d’aquells que la viuràn. El que veig és la riquesa, el que tenim per compartir, que alhora que estem més aprop com a família, també ho fem en col·lectiu. És l’inici d’una nova era tecnològica, que espero de tot cor que ens deixi veure la llum del Sol, i que més que condemnar-mos als botons i a pantalles, ens ajudi a ser més lliures.
Vull tenir fe en nosaltres, encara que ho sé : ens queden moltes batalles per lliurar amb el nostre propi ego. El canvi comença a dins i jo em demano que puc fer, per deixar de desentendre’m dels propis problemes.
Ara mateix no importa la punta del planeta, en la qual una estigui ; ens uneix la mateixa fortuna. I jo em sento afortunada de veure per fi el desitjat; el món s’atura.

Rita Shelyakina

Back To Top
×Close search
Search