Skip to content

“Ens agrada combinar diversos formats perquè són diferents maneres d’aproximar-se a l’escena”

Pep Ramis i María Muñoz formen Malpelo, un grup de creació escènica caracteritzat per una autoria compartida que ha donat com resultat més de 30 espectacles fins al moment. Parlam amb Pep Ramis sobre Double Infinite. The Bluebird Call, un espectacle de dansa contemporània multidisciplinari que presentaran a l’Auditori de Manacor dia 1r de novembre.

Després d’alguns anys, tornau a produir, tu mateix i María Muñoz, una obra conjunta. Com sorgeix?
El que volem fer, quan cream obra conjunta, és combinar peces a solo, més íntimes, i a duo, i després algunes altres peces són més de grup. Ens agrada combinar diversos formats perquè són diferents maneres d’aproxi dmar-se a l’escena. I com que ens coneixem de fa tants d’anys, amb na María, sempre podem aprofundir una mica més en el llenguatge entre nosaltres i podem arriscar-nos amb certes coses que és més difícil de fer amb grups més extensos.

L’espectacle es caracteritza per ser multidisciplinari, no?
Evidentment, és una peça feta amb cos, amb moviment, és dansa, però també hi ha molt de text i unes projeccions que li donen un aire molt cinematogràfic. També tenim tres músics en directe que toquen peces fetes expressament per a l’espectacle i textos d’autors com Nick Cave.

De quina idea parteix la peça?
És una mena de tríptic, d’història d’una relació de dues persones en tres capítols, narrats amb tres punts de vista diferents: hi ha una part on és na Maria tota sola, una altra on som jo tot sol i una tercera on som tots dos. Exploram de quina manera aquesta relació se projecta en un possible futur i de quina manera se recorda el que s’ha viscut.

L’heu representat ja, alguna vegada?
Això ho vàrem estrenar aquest estiu passat al Festival Grec, al Teatre Nacional de Catalunya. I de fet, Manacor serà el primer bolo després d’estrenar.

Quina relació teniu amb Manacor i amb l’escena local?
Amb Manacor tenc una relació… estranya, perquè fa molt de temps que me’n vaig anar, fa més de 40 anys, i hi hem tornat relativament poc. Sempre serà allà on vaig néixer, està clar. I sempre tenc aquesta història d’amor i, d’altres vegades, de falta de reconeixement d’aquesta illa que vaig viure de petit i que ja ha desaparegut, supòs que ens passa a molts.

Back To Top
Search