skip to Main Content

“Era casada i no havia vist ni una gelera ni una ràdio”

Francesca Ferriol Mas, Gorriona (Maria de la Salut, 1936) va néixer l’any de la guerra i va ser collidora d’oliva a Sóller. Va veure la fam de prop i per dinar just just arribava a un parell de figues seques… Mirau què ens conta aquesta dona tota vigor i tota memòria.

Vós, de nina anaveu a collir oliva a la Serra de Tramutana…
La primera vegada que vaig anar a muntanya tenia nou anys. Estàvem quatre mesos a Ca’n Prohom (Sóller). Érem vint-i-dos cossets, feren un cançó: “Érem vint-i-dues polletes / que a Ca’n Prohom collíem / i allà mos devertiem / com si fossim germanetes…”, robàvem taronges a l’amo de Ca’n Carabasseta. Una vegada ens pegaren un tir, mecagonllamps! Varen fer dos trons, n’hi va haver de brou!… el cap de setmana pujava una guarda de bergants de Sóller i feien ball amb un fono i n’hi havia que ballaven d’aferrat, l’amo ens duia quatre pardaleries que no valien els collons d’un penjat, una nespla, un codony, però nosaltres el que volíem era un bon cantonet de pa, pardals!… anàvem a Sóller a peu. A Sóller féiem de nines pures (curtes d’enteniment), un pic vaig entrar dins una botiga, dic “bui un patís, bui un patís” (vull un pastís), xerrava com si em faltàs un bull, la sabia escarnir molt bé a una nina pura. Els de la botiga varen dir “aqueixa nina no és tota”, els vaig tocar el cor i em donaren llepolies, les altres nines esclafiren a riure (riu)…

També treballàreu a Son Fortè, una possessió d’Artà…
A Son Fortè vaig estar llogada per sembrar faves. Un pic l’amo ens va fotre una renyada de por, ara t’ho contaré: el pareller major (1) anava a solcar en els altres i quan es decantava ens tombàvem enmig de les faveres per llevar-nos una mica el cansament. Un pic que el sol ja es ponia, l’amo ens hi va trobar. Quan aquell home va veure que estàvem ajagudes va agafar una exaltada!, saps que li va caure de tort! Va dir “encara hi ha una brasa de sol!” (2) Me recorda bé, si fotre!…A Son Fortè, encara no havia comparegut el sol i ja berenàvem de sopes, cadascú parava la seva escudella. Llavors partíem damunt someres. Per dinar li pegàvem de figues seques, germanet, i gràcies, no provassis de remugar! Que n’he corregut, d’arbre sec! (3)…

Quan éreu nina, també ajudaveu als vostres pares a fer les feines de foravila?
Ja ho crec, als infants ens hi feien ésser, no, i havies de creure, eh! Si jo no creia o no feia bonda me deien “en Gabriel de sa Creu està dins aquella caixa”, i jo agafava una poraaada!… anava a llevar estepa devers Montblanc per a sembrar quatre pitxos (xítxeros, pèsols). Els pitxos, si els sembren de lluna vella, tot és corcat. Mon pare prenia rotes dins Montblanc i m’enviava a les Torres, deia “a les Torres ja han acabat d’aplegar ametles, te n’hi vas i espigoles”, i ja me tens na Francesqueta cap a les Torres amb un poalet, fins que el tenia ple, era una nina. Me’n donaven, de branca! Fèiem canyissos de joncs. Aidava a fer vencills de càrritx, feia cordeta en la nit fins que em pegava el xubec. Teníem “meliscotons” (sic) i pomeres. Mon pare sembrava canyamel i xuclàvem el canyamel a fi de llevar-nos el desanament… mon pare tenia filats grossos, deia “Francesca, duc cent nius (4) pel cap prim” (5), tot el dia plomàvem, no, i ben bons que eren, putes sagrades!…

M’han contat diverses vegades que l’amo o la madona de la possessió ordenaven als seus fills que es retirassin quan hi acudia el propietari…
No el ens deixaven veure en el senyor, el senyor només venia un dia de xeremies!. Quan venia el senyor, ens feien estotjar en els al.lots. Mon pare feia les barrines amb el majoral…

A quin any vareu tenir la primera gelera?
Era casada i no havia vist ni una gelera ni una “arràdio” mai. El meu home va comprar una gelera. Pensau que llavors posaven un bocí de carn dins el pou per tenir la carn més fresqueta. Quan batíem, ma mare me deia “vés a cercar la botilla de dins el pou”, saps que era de fresca aquella aigua, més boooona que era!…érem una guarda de nines que fèiem una vega d’anar a jeure dins la palla de l’era. A l’era deixàvem una hora per dinar. Quina vidota que dúiem!…

M’han contat moltes vegades que a la pagesia, a l’hora de menjar, a la taula no hi posaven plats individuals per a cadascú…
Posaven el plat de sopes enmig i tothom li pegava d’enmig, això de posar un plat perhom no s’usava, caaaa! Si jo xerrava, no en menjava, si badava, aviat els altres s’ho havien calat tot (riu). I el frit, altres cinc-centes, i ja te n’avendràs, eh! I la forqueta era de fusta, i el tassó era d’alumini. Els gitanos duien tassons d’alumini i te canviaven el tassó per blat. Llavors baratàvem molt… ma mare m’enviava a comprar una “grasiosa”, atura’t! Dic mentides, una pinya era, m’enviava a comprar una pinya i ens abocava mig tassonet de pinya perhom, i ja era un mul! (6). D’un botifarró ens feia tres bandes. Reputes, que n’hi ha de trenques devora un temps!…

Abans, existien alguns prohibicions supersticioses referides a la dona embarassada…
La meva filla va néixer enrevoltada d’un tel pel coll, ens vàrem espantar. Me digueren que això li venia perquè jo, el temps que estava embarassada feia nuus i lligava… si una dona quedava embarassada fora estar casada, tothom la murmulava…

Cert dia de Pasqua, els infants cridaven “formiguetes, sortiu del niu, que el Bon Jesús ja es viu!”…
Punyeta! Cada any, cada any, per Pasqua, quan tocaven les campanes, que el Bon Jesús ressuscitava, agafàvem la granera i anàvem a llevar les palles a les bistíes i dèiem “cuquetes, sortiu, que el bon Jesús ja és viu” i llevàvem les palles a les bísties… me recorda que quan feien la “porfessó” del Dijous Sant, el capellà duia una canyota, si xerràvem et barrinava toc amb la canya…

He sentit contar que si trobaven una dona robant, l’autoritat li tallava els cabells…
Na Figuereta va robar una gallina, duia una cua llarga amb una trunyella, la dugueren a la plaça i li tallaren la cua davant tothom. Llavors eren així d’animals!

Glossari

1. Pareller major. El principal dels missatges que llauraven amb dues bísties.
2. “Encara hi ha una brasa de sol”. Encara resta un breu temps de claror abans de la posta del sol.
3. Córrer arbre sec. Passar adversitats, tribulacions.
4. Niu. Ocell.
5. Pel cap prim. Com a mínim.
6. “Ja era un mul”. Era una cosa que sortia de l’habitual.

Back To Top
Search