skip to Main Content

“És molt fosca, misteriosa i enigmàtica”

Maria Palmer Clar (Palma, 1994), graduada en Llengua i literatura catalana i doctoranda a la UIB, encetarà el cicle ‘Sent els ocells? Quatre lectures atentes de Mercè Rodoreda’ amb una intervenció sobre La mort i la primavera divendres 4. L’objectiu és donar a conèixer aquells textos més desconeguts de l’escriptora catalana ara que fa 60 anys que es va publicar La plaça del Diamant.

Quina és la teva relació amb l’obra literària de Mercè Rodoreda?
Vaig entrar en contacte amb l’obra de Rodoreda amb Aloma i La plaça del Diamant a secundària. I a la universitat, a Literatura Universal, vaig conèixer La mort i la primavera. És molt fosca, misteriosa i enigmàtica. Vaig fer-ne un treball d’assignatura, però després varen sortir uns ajuts de l’Institut d’Estudis Catalans i de la fundació Mercè Rodoreda i vaig optar a una beca per fer una investigació més acurada. Hi ha una trama simbòlica potent i mala d’entendre. Hi ha diferents estudis que intenten descobrir el sentit de l’obra, com els de Carme Arnau, Arnau Pons o Maria Bohigas. La meva proposta és veure-la com un remordiment.

Què explicaràs a la conferència?
Una nova aproximació a la novel·la a partir de l’anàlisi de la mirada. Hi ha jocs de mirades, mirades acusadores o mirades carregades de significat que es van acumulant al llarg dels capítols. I és a partir d’aquí que es pot estirar el fil i descobrir altres significats.

Quin és l’objectiu?
Que el públic conegui La mort i la primavera. Com més la llegeixes més t’agrada. No l’acabes d’entendre, però t’enlluerna el llenguatge preciós que té. Consider que és un text de primera categoria i que paga la pena de llegir.

El títol és ‘La mort i la primavera, un remordiment?’. Per què?
Perquè així entenc el sentit de la novel·la. Divendres us mostraré una sèrie de proves, com desdoblaments de personatges i sentències clau, que menen cap a aquesta interpretació des de la culpa. Tot parteix d’una lectura seriosa i documentada, és un exercici de close-reading.

Què és el que més crida l’atenció?
A grans trets, és la història d’un jove anònim que viu a un poble anònim on la vida es repeteix com les estacions de l’any a partir de rituals violents. És d’una violència brutal, tant per les relacions entre els personatges com entre els personatges amb el poble i l’entorn. Hi ha un seguit d’imatges molt cruels i l’atmosfera és d’una violència extrema, però, malgrat tot, l’obra és bellíssima, extremadament delicada i bella. La prosa és exquisida i les imatges s’encavalquen amb una força i una lluminositat immenses.

Què esperes de la conferència?
A mi m’agradaria que la gent vengués a escoltar-nos per conèixer alguns dels textos més perifèrics i constatar que hi ha recerca innovadora feta per joves investigadores enamorades de la literatura. Són textos que tenen una vigència radical i que es poden emprar dins les aules com per llegir i gaudir de la lectura a escala personal.

Què en penses d’aquests cicles?
És un gust participar-hi. Mercè Rodoreda es mereix ser-hi constantment: és una escriptora de primer nivell amb un estil literari personal i molt admirable. Com ha dit bona part de la crítica, és de la categoria de Kafka o Joyce. Tal vegada es podrien fer cicles amb escriptores mallorquines, com Antònia Vicens –d’imatges també violentes i meravelloses- o Maria Antònia Oliver.

Voldries afegir res més?
Del títol del cicle ‘Sent els ocells?’, val a dir que aquests ocells no són coloms, com s’esperaria d’entrada. Són pardals, rossinyols i verderols que habiten el poble del conte ‘Viatge al poble de les trenta senyoretes’, de Viatges i flors. També cal afegir que les quatre que participam al cicle, Irene Zurrón, Llucia Serra, Catalina Mir i jo mateixa, formam part del grup de recerca LICETC de la UIB.

Back To Top
Search