Skip to content

Escriure història

Foto: Lucas Ottone
Avui m’assec al sofà marró amb un te a la mà. Mir per la finestra i pens en si darrere la realitat hi ha qualque teixit que pugui desxifrar. Les llums de Barcelona em diuen que s’acosten les festes de Nadal. Aquelles, on alguns es miren amb alegria, i pensen en regals, i d’altres s’allunyen, cada cop més, d’aquest món estrany.
Tapant-me els peus, pens en allò que el meu pare sol dir: “Nadal és una farsa, una convenció del segle no sé quant que avui, no votam”. Jo l’entenc, però també m’atur i pens: hi ha altres coses més importants, com el calendari… sabies que si tinguéssim tretze mesos, cada un seria de vint-i-vuit dies com el cicle de la lluna? Hi ha preguntes sense resposta clara, com per exemple per què en tenim 12. També per què començam l’any en l’ombra i no en la llum entrant de la primavera. Però tampoc pens massa, sinó que em deix endur per la del capvespre d’ara, cada pic més tènue… tapant-me amb la manta, sense ganes de sortir ni fer res en concret, com un animal en hibernació. Em semblen tan poc rellevants les discussions sobre què hauríem de fer, i alhora a vegades tenc ganes de deslligar-me de totes les normes, i simplement dir: és un dia més, i això és el més important.
A algú Nadal li recorda els que ja no hi són (encara que sigui un tòpic de pel·lícula), a altres els cau en el seu aniversari (cosa que no els sol fer gràcia), i a molts els ve bé com un moment de parèntesi. I a alguns per canviar-ho tot, el resultat, en realitat, no depèn de la festa, sinó
Crec que mai m’ha importat tant Nadal en si com el fet de mirar enrere, en l’espai –inventat– d’un any, i reflexionar sobre qui ja no sóc.
És plaent, i a vegades xocant, veure el canvi de consciència, en uns pocs mesos.
El temps certament no existeix, perquè a cada moment no som iguals.
Entre aquests pensaments, n’arriba un altre: quant de temps durarà tot això? Seguirem d’aquí a mil anys amb 365 dies? Contant estrelles, assenyalant regals? Què serà i com es veurà una família? Existirem? Recordarem aquesta època amb admiració o amb pena? És certament un misteri. I la ment és brillant elucubrant teories de com podrien ser les coses en un altre món, o en un altre temps.
De moment, el meu pla és descobrir totes les maneres de gaudir de cada “Nadal” a la meva manera. Si es tracta de sembrar l’amor i la llum en la penombra, o defensar l’amor incondicional, anem a fer que aquest món sigui l’exemple, i potser, i només potser, a aconseguir transcendir la idea que només en aquest moment tenim dret a celebrar la unió entre nosaltres. El meu pare continua fent la seva festa “anti-Nadal” però en realitat entenc que el que vol és que tots sentim que renovam a cada moment el significat de les nostres vides.
Que la història, també l’escrivim nosaltres.
També sent que no s’ha d’esperar res de l’any que ve. No s’ha d’esperar res en general. Caminar cap als somnis i fer que deixin de ser-ho, és una decisió del dia a dia. I la vida passa, i l’important era ahir, és avui i no és demà. Encara que ho facem tot perquè el demà arribi.
Back To Top
Search