skip to Main Content

Estat de dret o raó d’estat

El Tribunal Europeu dels Drets Humans, en sentència dia 6 d’octubre, condemna Espanya per l’ús desproporcionat de la força policial i considera que l’Estat va vulnerar els drets de protesta d’una manifestant que va quedar incapacitada pels cops de porra. La protesta va tenir lloc a Valladolid el 2014 i era contra les retallades, l’Estat condemnat a pagar una indemnització de 248 euros. En aquests anys i davant les successives instàncies judicials l’Estat no va voler emprendre accions legals contra els policies. Només l’Audiència Nacional va obligar al Ministeri del Interior a pagar una indemnització de 10.000 euros. El Tribunal Constitucional va declarar inadmissible el recurs. És en aquest moment que el cas arriba a Europa. Aquest tribunal sentència que “una persona no perd el dret a la protesta pacífica perquè hi hagi violència esporàdica o altres potencials delictes en una manifestació si l’individu en qüestió continua sent pacífic.” El calbot és impressionant. Repassada la premsa de Madrid i qualcuna de Barcelona la notícia no apareix a la portada. Recordau les portades de la majoria de diaris de març, durant l’estat d’alarma, en color i a tota plana “este virus lo paramos unidos”? O les subvencions a la premsa i a la TV? Doncs això, allò que compta és la raó d’estat.
No és la primera vegada que aquest tribunal condemna l’Estat espanyol, i molt probablement no serà la darrera. El cas Valtonic, pendent de la resolució dels tribunals belgues. La dels Presos Polítics, retardada perquè el Tribunal Constitucional la resguarda en un calaix a fi que no puguin recórrer a la justícia europea. Ahir mateix, després que el Tribunal Constitucional no acordés les mesures cautelaríssimes del president Quim Torra, aquest anunciava el recurs al Tribunal Europeu dels Drets Humans. El mateix 6 d’octubre es donava a conèixer la sentència contra l’activitat Tamara Carrasco, i era d’absolució. La detengueren l’abril de 2018, acusada de terrorisme i rebel·lió i amb una petició del ministeri públic de presó incondicional. El jutge ho denegà, sense acceptar els delictes de rebel·lió i terrorisme. Ha estat 13 mesos confinada al seu poble, Viladecans, i només podia sortir per anar a treballar. Aquest jutge de l’Audiència Nacional tardà 7 mesos en enviar als jutjats ordinaris l’expedient, durant mesos els jutjats de Barcelona i Gavà s’anaven passant la causa per tal d’aclarir qui l’havia de jutjar.. Això va impedir aixecar un confinament desmesurat i injust fins que es determinà que seria un jutjat de Barcelona. I finalment arriba la publicació de la sentència. El seu advocat ha anunciat que demanarà una indemnització. Com se la pot compensar de tant dolor i patiment? El dia de la seva detenció, tota la premsa de Madrid ho destacava en portada i grans titulars, la seva foto enmig de dos guàrdies civils. El PP s’omplia la boca acusant els CDR i del que passava a Catalunya com de kaleborroka, segueixen obsessionats amb ETA, quan fa més de 10 anys que es va dissoldre. Avui cap d’aquells diaris ho treu en portada, i ningú en demana perdó.
El 26 de setembre de 2019 es detenen 7 membres del CDR, amb els focus de la TV i la premsa, acusats de terroristes, s’anuncia que els han trobat “precursors d’explosius”, es felicita els cossos de seguretat per una operació tan brillant, mesos més tard surten en llibertat provisional i de moment no hi ha armes, ni precursors ni res.
I respecte al cas Kitchen, la investigació de les clavegueres de l’Estat dirigides per una màfia policial, el jutge ha imputat l’exministre de l’interior i home d’absoluta confiança de Mariano Rajoy. Cada dia berenam amb les novetats d’aquest cas, i la veritat és que produeix vòmits, totes les brutors per protegir el PP de les possibles proves que en Bárcenas tenia i que podien provar la corrupció sistèmica del PP. Tot fet al marge de la llei i utilitzant els doblers dels “fons reservats” (com en els GAL). Així Eugenio Pino, director adjunt operatiu de la policia espanyola entre 2012 i 2016, l’octubre passat declarava davant del jutge: “Hem fet moltíssimes operacions. Algunes ens posarien els pèls de punta. Però són en interès nacional, la seguretat ciutadana i l’interès d’Espanya… Hi ha hagut moltíssims diners…”.
Certament, i cada vegada és més clar, que hi ha una justícia (que es construeix i es justifica)) per al moviment sobiranista i una altra per als espanyols (Rodrigo Rato ja té el tercer grau, quan el rescat de Bankia ens ha costat 22 mil milions, i als presos polítics, a petició de la fiscalia, se’ls va retirar).
ESTAT DE DRET? NO. RAONS D’ESTAT? SÍ.

Back To Top
×Close search
Search