skip to Main Content

Eusebi Riera, in memoriam

* A la foto: Eusebi Riera de jove, militant antifranquista

Montserrat Alcaraz Vich

“El mateix Déu que ens fa plorar ens eixugarà les llàgrimes” va dir el Bisbe de Mallorca en el funeral del també Bisbe Antoni Vadell. Ho vaig escoltar per la ràdio i hi he estat pensant aquests dies i mira el que són les coses que avui he sabut que el meu amic Eusebi Riera ha mort. Pels qui no tenim tan clara l’existència d’això que en diuen “una mà poderosa”, perdre una persona estimada suposa plorar i provar d’eixugar-nos les llàgrimes amb una cançó, un poema, una abraçada malgrat que sigui en un tros de paper escrit o estrenyent en la mà un simple mocador. No és per una qüestió d’autosuficiència estufada, ni per temes d’antropocentrisme ateu ni transhumanisme. Sentim pena, senzillament sentim molta pena. Pena perquè ens han arrabassat cruelment alguna part de nosaltres mateixos que no tornarem a veure, tocar, ensumar, escoltar, acaronar amb ella les paraules, els gestos… Amb aquella persona que era una part de nosaltres com ho és un braç, una cama o un budell. I, per molt fondo que els tenguem instal·lats en la memòria, els records no fan cos.
Pens en una cançó de G. Brassens que es diu Les copains d’abord i em faig càrrec de com la barca es va buidant amb el pas dels anys. Em dic a mi mateix que no es poden substituir persones com Eusebi. Per molt que diguin allò que ningú és imprescindible. Mentida punyetera!
Per la seva bonhomia machadiana, pel seu esperit volterià, pel seu sentit de l’humor… eusebià. On en trobarem un altre de semblant?
Vet aquí dos exemples. Vosaltres heu conegut algun antifranquista que no contàs batalletes? O algun sindicalista que no estàs alliberat? O una persona de vastíssima cultura que no sigui pedant? I moltes més coses, i per moltes més coses, Eusebi era una persona excepcional. Ens quedàvem a mitges en totes les converses tot recordant que, com va dir Flaubert, concloure és de necis. Ho deia Flaubert, ho hauria pogut dir Eusebi amb qui hi havia tants temes per tractar d’ençà que el vaig conèixer quan, a vint-i-set anys, em destinaren a fer una substitució al departament de Filosofia de l’IES Ramon Llull. Si hagués arribat a ser algú en el meu ofici, podria dir que he caminat damunt l’esquena de gegants com aquells mesos amb en Riera, en Quetgles, en Baz… Són experiències que, quan tens vint anys, deixen empremta.
Professors com n’Eusebi o com Miquel Jaume Campaner han estat uns referents pels seus deixebles i ho vull remarcar mentrestant un sinistre i presumpte govern d’esquerres empeny la filosofia cap a la categoria d’anècdota en el sistema educatiu. Eusebi estimava la filosofia com ho havia fet el seu pare: amb un amor que, en un país malalt d’afany de lucre i superficialitat, havia de resultar incomprès. Sobretot pels qui han girat l’esquena a qualsevol projecte d’il·lustració, emancipació i compromís veritable.
Eusebi, per a mi almanco, representava aquesta mentalitat que ens ha mancat tant com a país. Em sap molt de greu no haver passat més temps amb ell. I som on som, aquí, eixugant-nos les llàgrimes amb un mocador, nosaltres que hauríem hagut de fer-li un homenatge a ell qui, tanmateix, ho hagués capgirat per convertir-lo en un homenatge als seus alumnes. Ell era així, o així el vaig sentir i gaudir jo com a company i camarada.
Una abraçada a tots els qui l’estimareu, també, i en especial, als seus netets dels qui tant em parlava.

Back To Top
Search