Tomeu Amer (Manacor, 1981) és artista de circ. Amb la companyia que fundà el 2012 amb Griselda Juncà, Hotel Iocandi, ha produït un bon grapat d’espectacles, com “Esquerdes” (2015) o “Peix” (2019). L’entrevistam perquè ens conti quins projectes té en marxa i com veu el panorama de la disciplina.
En quins projectes et trobes immers, ara?
Estam preparant el tercer espectacle de la nostra companyia, que se dirà “Conhort”. Encara que ho feim tot des de Catalunya, m’agrada tenir un peu a la nostra terra i hem triat aquesta paraula, quasi desapareguda, que crec que ens representa. Sortirà l’any que ve, ara l’assajam. També feim feina amb Alba Sarraute, en un espectacle de pallassos que es diu “La innombrable”, també feim cosetes de direcció d’espectacles, etc. Xerr en plural perquè sempre faig feina amb na Griselda Juncà.
Ben pluriempleats, idò, no?
Per viure del circ s’han de fer moltes cosetes. Ostres, si no haguéssim de pagar lloguers i històries, no n’hauríem de fer tantes!
Quin diries que és l’estat actual del circ a Mallorca i a les Balears?
Quina pregunta més difícil! No sé si te sabré respondre, perquè el circ és una fórmula molt àmplia: hi ha gent que fa circ clàssic, que fa circ contemporani, més de varieté, de cabaret… Els meus companys de Mallorca estan enfeinats i, pel que sé, una mica descontents amb el circuit que hi ha, amb les poques oportunitats que tens de mostrar la feina que fas. Encara ara dius “circ” i l’imaginari col·lectiu se’n va al Circ del Sol o a un circ més d’estiu, a una plaça i tal, però hi ha altres maneres de fer-ne. El públic no té costum d’anar a veure circ, així com sí que en tenen d’anar a veure altres arts escèniques com el teatre.
I els teus referents, quin són?
Han anat variant amb el temps. He trobat gent molt bona a diferents llocs: la fira de Reus, a altres països com França, que sí que tenen pasta per a invertir en aquest tipus d’espectacles. Com a influència local, te diria na Marilén Ribot.
Què hauria de passar perquè millorin les condicions de la disciplina del circ?
Crec que fa falta que les institucions apostin per aquest tipus d’espectacles i que ens obrin les portes dels teatres i d’altres equipacions on no hi hem pogut accedir. Nosaltres no ens aturam mai de fer coses! Necessitam que les institucions s’arrisquin i que diguin “a veure com reacciona el públic amb aquest altre tipus d’espectacles”. Perquè quan ensenyam la nostra feina a gent que normalment no hi està avesada, la resposta sol ser molt positiva.
