“Femme” i exposar feminisme

Els «nous pensaments» dels joves sembla que escandalitzen, però amb la situació actual […] és difícil pensar que podem continuar sense fer cap canvi.
Blanca Orell, DBalears (18.11.21).

Margalida Galmés

Es diu que «no s’han d’exposar dones només per exposar dones» i s’assegura que el que s’usa ha passat per davant del llenguatge propi de l’art, però des de quan aquest no ha estat una eina reivindicativa? Ja fa molt de temps que ho és i, de fet, a ningú se li ocorre criticar, per exemple, la sèrie d’«Els desastres de la guerra» de Goya per la crítica d’un problema latent d’aquella societat. I no només la crítica a la postguerra impregna l’art, sinó que aquest ha estat intervengut moltes vegades per la reivindicació de la llengua, com amb la Nova Cançó. Però ningú no es queixa, d’això.
Pareix que parlar de gènere ja cansa, que se n’ha parlat massa. No es concep la lluita feminista, com a mínim des d’alguns sectors, com una cosa imprescindible per a la vida i, en canvi, es considera indispensable la crítica a la guerra a partir de les arts. El problema és que no es té present que siguin problemes equiparables. (¿O potser només és qüestió de quin gènere pateix les conseqüències?).
D’altra banda, hem de prendre consciència que no només els artistes parlen de la societat en les seves peces, sinó que aquesta marca inevitablement el món de la creació. Griselda Pollock, la gran teòrica de l’art des de la perspectiva marxista i feminista, assegura que la mateixa construcció de la disciplina de la història de l’art ja és masclista, pel fet d’haver estat creada dins del sistema patriarcal. La disciplina no és objectiva o neutral, sinó que sempre és ideològica; així com qualsevol altra matèria. D’aquesta manera, per Pollock la manca de dones en les arts visuals no és un problema material per la impossibilitat d’entrar a les universitats fins a principi del segle passat; sinó que, fins que la societat no sigui igualitària en tots els nivells, el món de l’art tampoc ho serà.
Com veim, les obres artístiques es troben inevitablement marcades per la societat en què han estat creades, senzillament perquè l’artista és ciutadà d’aquella societat i, més o manco conscientment, n’és un producte: i Bel López és l’exemple, d’aquest pòsit social. Assumint de la incapacitat humana de deslligar art i vida, ha agafat aquesta via, l’ha espremuda fins que ha pogut, i d’aquí ha nascut Femme. La periodista Cristina Bauzà explica tots els detalls de l’exposició sobre la violència masclista en un article d’aquest setmanari; ara, però, vull fer èmfasi en la decisió de programació de la regidoria d’Igualtat, amb Carme Gomila al capdavant. La politòloga ha decidit unir art i societat; a través de Femme ha tret a la llum la necessitat d’abordar les problemàtiques d’avui i, per això només, ja se la pot elogiar. La regidora ha programat l’exposició de López al Claustre de Sant Vicenç Ferrer fins al passat 16 de novembre i al Centre de Salut de Portocristo la resta del mes. No content amb això, l’Ajuntament ha tengut l’encert d’itinerar una segona còpia de la mostra pels tres instituts del municipi amb l’objectiu de demostrar als adolescents com afecta la violència masclista a les dones. Tant per als nins com per a les nines, treballar els feminismes a partir de Femme els possibilitarà una nova mirada sobre les relacions sexo-afectives. En definitiva, es tracta de formar les noves generacions per a construir el demà que volem: un món sense violència patriarcal.