skip to Main Content

Gota de llum

Les herbetes es balancejaven, d’un costat a l’altre, al ritme que ho feien les meves ànsies, admirant un cel que mai tornaria a ser el mateix. Em mirava, mentrestant ; la mà. Tot el que ella havia fet per mi era admirable, i em demanava si li havia agraït mai l’artesania, l’art i també la codicia amb la que es podia arribar a moure.
Aquell dia, però, estava ben enfadada amb el món, i havia preferit allunyar-me una estona de la festa, que en la llunyania, hauria fet gola a tothom. La lluna creixia als meus ulls, i, asseguda damunt l’herba intentava recol·locar-me, asseure, així, darrere l’arbre.
Els arbres com a mínim no em feien tantes preguntes… i tampoc em deien; no ploris!
Als arbres tot els semblava bé, o no em demostraven el contrari.
Em vaig posar a pensar, en què és el que realment volen les persones…
-Sense cap descuid, ni oblid, em faig exagerar, perquè sàpigues, oh ogre, que n’ets d’inconscient. Que si t’hagués de dir paraula, del que tu ens estàs fent, oh no gosaries somniar amb tu mateix. Odiaries el que tens, tant o més del que odies als demés, i així la profecía, de viure en món cruel, es compliria per a tu, que ho demanares fidel, al temor, a l’absurd, i a la policía.
-Cau la nit.-
No veia més que boires, creia ser allà mateix, de sobte però, em trobava enmig del lloc buit. Era de nit, com abans. Però les llums estaven apagades i no hi havia ànima, s’havia acabat la festa?
Cercava desesperadament a l’amiga a la que havia dit que tornaria en calmar-me, només recordava però, una olor estranya i unes mans que no eren les meves mans.
Cridava, però la nit em contestava amb el silenci.
-No hi ha refugi. Tu i la teva ombra, que ara et menja, sou una sola. I tots els fantasmes, es tornen de carns i ossos. I encara que és una il·lusió, tu renuncies al poder, i segueixes creient.
Em vaig fer una bola allà mateix, no hi havia perills aparents, però tot em feia por i vaig haver d’acceptar-ho, acceptar aquest tot que em feia por, acceptar fins hi tot la meva mort, allà, enmig d’un descampat, vulnerable altre cop.
On són els homes?
Qui va ser el primer que va fer cosa tan terrible?
D’on ve la desgràcia del món?
-Em tapen els ulls-
-Quan has estat a l’infern, saps que el que et salva, és deixar l’odi, i enlloc d’odiar l’infern, perdonar i perdonar-te.
Si odies l’infern, estàs dins l’infern.
Si estimes, res pot matar la teva puresa.
Res et pot matar.
Ni que agafin el teu cos, mai podràn arribar a la teva ànima. Per això Jesús digué ; Allò que és vostre, ningú vos ho podrà llevar.
Tot això ho cabil mentre suro sobre l’aigua del mar, pensant que seria un bon text per una obra teatral, que no s’allunyaria gaire però, de la realitat.
M’adono ara, que no hi ha res a fer, puc flotar a l’aigua i podria fer-ho per sempre.
Que aquell benestar que cerc amb bogeria, ve a mi quan em permet no ser cap persona, sinó un trosset del mar. Un trosset més d’existència que travessa les coses, i allà on hi ha buit; es relaxa.
Així, sí, talment gota de llum, recordant el que un dia digué un savi fa mils d’anys ; segueix sent brillantor avui en dia.
Així, que encara que hi hagi molt a viure, podem surar i amollar aquelles ànsies.

Rita Shelyakina

Back To Top
×Close search
Search