“Ha passat a l’oratori de Son Negre, però hauria pogut passar a molts altres edificis”

Fotos: Maria Antònia Garau

Com ja s’avançà la setmana passada, el passat dimecres 3 d’abril els veïnats de Son Negre es veren sorpresos pel col·lapse de la volta i la teulada de l’església de Sant Antoni Abat. Per sort, no s’hagueren de lamentar danys personals, ja que l’oratori s’ha convertit en un lloc de culte ja només ocasional. Que l’estat de l’immoble era deficient ja se sabia. El mateix Bisbat de Mallorca assegura en nota de premsa que “els antecedents d’aquest immoble i algunes de les seves patologies eren coneguts arran d’un estudi realitzat en un treball de pràctiques per una estudiant d’arquitectura tècnica de la UIB, de les quals es derivaren unes recomanacions. Aquest estudi en concret identificava com a greus alguna ruptura de biguetes en el presbiteri i edificis annexos, així com algun crui en la volta del presbiteri i les parets laterals de la nau”. A més, afegeix que “fa quatre anys es va dur a terme una actuació per tal de reparar les patologies qualificades de greus i algunes altres derivades de la manca d’estanquitat de l’edifici, que consistí en una intervenció en la coberta i a estalonar les dependències annexes. La resta de patologies no demostrà cap tipus d’evolució i es mantenia sota vigilància periòdica”.

Ens hem posat en contacte amb Maria Antònia Garau, autora, l’any 2017, del Treball de Final de Grau citat pel Bisbat. Vol deixar clar que “va ser un Treball de Final de Grau i que s’ha de tenir en compte l’abast que pot tenir. No voldria que es tragués de context. No hi he tornat pus, ni jo ni el tutor, que ni tan sols ha vist mai l’edifici. Totes les conclusions són fruit de l’observació i per treure conclusions rellevants s’hauria de fer un estudi molt més exhaustiu. Hi havia molts de punts on no tenia accés”. Ja ho apuntava al seu treball: “La inspecció de l’església ha estat completament visual, i per això la proposta d’intervenció és orientativa, ja que s’hauria de portar a terme una anàlisi més detallada, amb diferents tipus d’estudi, assajos, etc. perquè la intervenció que es faci sigui com més efectiva millor”.

Quan li demanam per què decidí fer aquest estudi i si les autoritats eclesiàstiques tenien notícies de l’estat de l’edifici, la seva autora assegura que “jo realment vaig elegir aquest tema perquè no sabia ben bé què fer i el meu tutor em va proposar fer un aixecament, un estudi de lesions i una proposta d’intervenció d’una església. Resulta que el bisbat té un conveni amb la UIB i li donà un llistat d’esglésies i d’oratoris sobre els quals es pot fer un estudi i el de Sant Antoni Abat de Son Negre era un d’ells. No és que anticipéssim directament que hi havia unes deficiències, jo inclús vaig triar aquest projecte sense conèixer l’edificació.”

A més d’elaborar un estudi patològic de les lesions de l’església, Maria Antònia Garau fa una proposta d’intervenció. Classifica les lesions observades segons les causes que les han pogut originar (físiques, químiques, biòtiques, mecàniques  i altres) i elabora unes fitxes detallades amb cada tipus de lesió que observà i en fa una proposta d’intervenció i manteniment que relaciona amb els plànols per tal de donar a conèixer la localització de cada lesió. Assegura que la conclusió de lesions fou fruit de l’observació de la zona on ella tengué accés: “Jo només vaig tenir accés a una part de la coberta, que és la de l’entrada, que està més alta. L’altra, que crec que és la que s’ha esfondrat, jo no la vaig poder veure. És cert que a la part que jo vaig veure hi havia bigues que no estaven bé. Aquesta foto que és una biga que està rompuda és una imatge de la part del davant, que encara es manté. Jo suposava que la resta podia tenir el mateix estat, però no hi havia accés per veure-la, perquè s’havia d’aixecar tota la teulada per veure com estava i, de fet, aquesta és una de les actuacions que proposava: aixecar la teulada i arreglar-la i fer una impermeabilització per protegir l’element estructural. L’única foto que hi ha de l’interior de la coberta és aquesta de l’interior de l’entrada; la resta, no ho vaig poder ni veure.”

Per ella, el més preocupant, en aquell moment, era el tema de la coberta, ja que a nivell de fonaments no va observar res molt greu: “En aquell moment el que vaig trobar més significatiu era revisar el tema de l’estructura de la coberta per veure com estava. La part del davant ja veia que estava rompuda i proposava canviar-la, però també proposava revisar la resta. També vaig puntualitzar que en una volta hi havia uns cruis que calia comprovar que no tenguessin moviment.”

Quan li demanam si creu que el que ha passat era previsible i si s’hauria pogut evitar respon que creu que “això és molt subjectiu. Ha passat a l’oratori de Son Negre, però hauria pogut passar a molts altres edificis. Si no hi ha un manteniment com cal, és més fàcil que hi hagi un col·lapse. Sempre que hi ha un manteniment és més fàcil veure si hi ha una lesió; quan hi ha una lesió l’arregles i ja no s’arriba en aquest punt.” Segons el Bisbat, la causa plausible de l’esfondrament “és un col·lapse general de la volta antiga per un defecte estructural, sols visible a través d’un crui longitudinal que el TFG havia qualificat de lleu i sols necessitat de vigilància. Aquest col·lapse arrossegà la teulada darrere seu. El fet que la volta nova, feta amb un sistema constructiu més sòlid, i la volta del presbiteri, encaixonada per la sagristia i el campanar i de més reduïdes dimensions, no hagin col·lapsat reforça aquesta hipòtesi.”

Garau assegura que “el bisbat té aquest conveni, segons el qual ells donen el permís a la UIB per fer aquests projectes i després els projectes se’ls entreguen. Ells els tenen, ara, si hi havia intenció d’arribar a fer una reparació? Jo crec que si es volgués fer una reparació, no necessiten un projecte d’un que acaba la carrera, quan tenen els seus tècnics. Potser el treball fou una simple veu d’avís, però jo pens que no sé la quantitat d’oratoris o capelles que deuen estar en aquestes situacions. Si les han d’arreglar totes, no crec que donin l’abast. Segurament no podem parlar de manca de voluntat de restaurar-la, caldria parlar de la manca de recursos per fer-ho, perquè ves a saber a quantes esglésies més cal actuar.”

En aquest sentit, segons el comunicat emès pel Bisbat, aquest feu cas de les consideracions citades al treball, ja que afirmen que “Els estudis realitzats per l’arquitecta tècnica del Bisbat […] pareix que indiquen que les intervencions realitzades seguint les indicacions del TFG abans esmentat foren correctes, ja que ni el presbiteri, ni les dependències annexes (llocs on es localitzaven les patologies identificades com a greus) col·lapsaren, sinó que han aguantat bé.”

Maria Antònia Garau creu que “és una pena que hagi passat això i tant de bo s’hagués pogut evitar”. El Bisbat assegura que actuà, però és evident que les intervencions no resolgueren el problema. En aquest sentit, Garau creu que “el Bisbat cada any deu rebre un seguit de propostes així, i no crec que sigui un tema de voluntat, crec que és un tema de no poder-hi arribar”.