Skip to content

“Hem estat una revista amable i no ens hem ficat mai dins el fang. Hem intentat dur-nos bé amb tots els batles”

    • Antoni Ferrer Vallespir (Manacor, 1958) és el director de la revista Perlas y Cuevas, una de les publicacions més veteranes i carismàtiques de la graella de revista de la part forana mallorquina. Va prendre el relleu de son pare, l’historiador i escriptor Rafel Ferrer Massanet. Ara, 63 anys després del naixement de la publicació, roden clau. Ho feren amb un acte divendres al Teatre i amb la publicació la setmana que ve d’un darrer número especial, que comtarà amb més d’una cinquantena de firmes.

Ho havies anunciat més d’una vegada, però sembla que ara sí que ha arribat el moment. Per què t’has decidit que fos ara?
Tenc 65 anys i ja fa anys que volíem rodar clau. El desembre de 2020 complíem 60 anys i fèiem el número 1.400. Eren dues xifres rodones i trobàvem que era el moment. Però vengué la pandèmia i amb les restriccions que hi va haver no hauríem pogut celebrar la baixada de barrera com esperàvem. Ens feia ganes anar-nos-en amb la cara alta. Ara la revista ha fet 63 anys. Jo en tenc 65 anys. I com va dir Joan Llodrà en el seu article, “ja no fa lleig” als 65 anys rodar clau i jubilar-se. Són més de 60 anys de la vida d’un poble. I ens en podem anar orgullosos del que hem fet. Tot té un principi i un final. Ara bé, jo vull fer altres coses, no em retiraré. Ara he creat una editorial. Traurem dos, tres, quatre llibres a l’any.

Com ha canviat la publicació en aquests més de 60 anys?
63 anys són molts d’anys i el món i Manacor va canviant. Ara té el doble d’habitants. Poc queda d’aquell Manacor de quan vàrem néixer i vàrem començar a caminar. Sempre he estimat la nostra revista. La premsa de proximitat i de paper viu moments complicats, hi ha una autèntica revolució tecnològica, i la premsa de paper està minvant. No podem oblidar que fa 20 anys hi havia 25 llocs on podies comprar la premsa diària i ara queda el que queda. Els grans diaris ja no arriben a Mallorca. Només hi trobam El País i El Mundo, i d’aquella manera.

Per què esperau a treure el darrer número després d’aquest acte, en comptes de repartir-lo entre els assistents?
Ho feim perquè ens feia ganes publicar el reportatge d’aquest acte final. Aquest darrer número comptarà amb mig centenar de firmes, entre les quals les d’Antoni Tugores, Biel Barceló, Damià Duran… i de gent que ha anat marcant les pautes de la publicació durant tants d’anys.

Fins a quin punt creus que després continuau fent la revista per a aquells 25.000 manacorins de fa seixant anys?
El Manacor actual ja no és el Manacor de les perles, dels llinatges manacorins, dels malnoms, de S’Agrícola i de sa Bassa. Manacor ha crescut molt i supòs que per a bé. Contam un Manacor que ja no existeix. No em vull posar nostàlgic amb aquest tema, però és així. Manacor ha crescut molt, com ha crescut Mallorca, amb tots els problemes, socials, d’habitatge que això ha duit.

63 anys donen per a molts de batles. Amb quin has tengut més bona relació?
No hem tengut problemes mai amb ningú. Hem estat una premsa còmoda i no ens hem ficat mai dins el fang. Hem intentat dur-nos bé amb tots els batles. Jo n’he comptats fins a quinze. Pedro Muntaner, Llorenç Femenias, Jordi Servera, amb qui va començar l’estirada, el boom econòmic i la construcció de les set torres de pisos. Pedro Galmés, Rafel Muntaner, i després amb la democràcia, Llorenç Mas, Jaume Llull, Biel Homar, Biel Bosch, Tomeu Rosselló, Catalina Sureda, Miquel Riera, Toni Pastor, Miquel Oliver, Pedro Rosselló, Cati Riera i ara una altra vegada Miquel Oliver.

Quin futur veus per a la premsa a Manacor?
En parlàvem l’altre dia amb Rafel Puigserver, president de l’Associació de Premsa Forana. La premsa de proximitat, la local, és la menys danyada, és la que la gent té damunt la camilla. En desaparèixer nosaltres, encara quedaran el Manacor Comarcal i Cent per Cent, la mensual de Porto Cristo, i el 07500, que treu un número anual. I a més, cinc digitals. La premsa manacorina està molt atomitzada, però no crec que això sigui dolent, perquè és bo mostrar diferents punts de vista. Avui el món no és en blanc i negre.

Perlas y Cuevas ha estat una revista especial. No fa por, el buit que deixa?
Hi ha un relleu generacional… Nosaltres hem estat allunyats de la manera de fer moderna, de mòbils, ordinadors… En el darrer número presentam un treball extraordinari d’Antoni Tugores, sobre els refugis antiaeris… I clar que fa por, però hi ha una cosa important: el paper queda, i d’aquí a cent anys els historiadors manacorins ho podran consultar. El digital… s’haurà de veure. El paper pot ser etern.

Vosaltres no feis el bot al digital.
Ens ho han dit moltes vegades. Ho hauríem pogut fer, però hi ha una cosa que es diu DNI, que em recorda que ja tenc 65 anys i que ja em feia poques ganes.

Si haguessis de destacar un moment bo i un moment dolent de la vostra història, quins serien?
Hem tengut moments bons i hem donat notícies molt bones, l’entrada de la democràcia amb Llorenç Mas, que era íntim amic del papà. El canvi de Manacor, l’hospital, l’auditori, el teatre… I de dolentes no n’hem tengudes gaire. N’hi ha qualcuna que queda com una anècdota, com allò del dimoni. La resta, són problemes quotidians, comptes que no quadren i cosetes que hem anat superant a poc a poc. Estam molt contents. El llegat del Perlas y Cuevas ara és a l’Ajuntament i està en molt bones mans, gràcies a la iniciativa del batle Miquel Oliver.

Back To Top
Search