“Hi ha molta feina per fer en matèria de drets de les dones”

Divendres 3 i dissabte 4 es projectaran a La Fornal Grab and run i Room without a view de la documentalista independent i de mare manacorina Roser Corella (Barcelona, 1978). En aaquests, tracta el fet de com s’ha normalitzat la violència contra la dona i la manca de drets a alguns països. També hi haurà un col·loqui.

Foto: Miguel Bueno
Text: Cristina Bauzá

Divendres es projectarà ‘Grab and run’ i dissabte ‘Room without a view’ a La Fornal, dos documentals que mostren la realitat de les dones al Kirguizistan i al Líban. Que ens en pots explicar d’aquests?
Grab and run el vaig acabar el 2017 i tracta la pràctica del segrest de dones del Kirguizistan. Allà hi ha un debat entre si tractar-lo com una tradició o un crim, i tracto aquest conflicte en un moment en què busquen la identitat cultural després de dècades sota poder soviètic. En aquests casos, quan el noi jove de la casa té edat per casar-se decideix qui li agrada, estudia els seus moviments i la família fa els preparatius per la boda mentre el noi va amb tres amics a segrestar-la. Les dones de la família són les responsables de convèncer a la noia jove perquè es quedi i el ritual consisteix a posar-li un mocador blanc que no li treuen fins que accepta casar-se. Les dones de la casa també són còmplices del segrest i li diuen a la jove que tot bon matrimoni comença amb llàgrimes. Hi ha un ritual per convèncer -la, però ella té tanta pressió social que es queda per no ser una vergonya per la seva família. Saben que si surten de la casa d’un desconegut ja no són dignes. I pel que fa a l’altre documental, està gravat a Beirut i tracta sobre el servei domèstic. Normalment, són dones d’Àfrica o sud-Àsia a qui contracten sota el sistema kafala que regula la migració, però les exclou de tota llei laboral. Això comporta que els responsables legals són les famílies que les contracten i per defecte pensen que l’han comprada i poden fer el que volen, el que deriva en l’esclavitud moderna.

Quina és la intenció?
Als dos documentals hi ha una crítica dels sistemes en què es normalitza la violència cap a les dones i tractar-les amb menys drets al si d’un model patriarcal. La normalització de l’explotació en el servei domèstic també tracta una qüestió de gènere. Es normalitza que el treball domèstic està relacionat amb la dona, però com que la dona libanesa se’n vol alliberar contracta una dona migrant.

Vares xerrar amb elles…
I em va sorprendre perquè vaig anar al Kirguizistan pensant que no voldrien parlar, però està tan normalitzat que tothom va ser molt obert a explicar-me els segrests. Inclús em vaig trobar famílies que el pare estava en contra, però la mare a favor. Contradiccions que no m’esperava. Va ser bastant xocant. Al Líban és diferent i allà el capitalisme explota el més vulnerable. Hi ha molt d’engany. Van a buscar aquestes noies als afores de Bangladesh per exemple i se’ls ofereix un treball que sona molt millor del que sembla. No els hi diuen que potser estaran tancades una casa i que tindran un sou molt baix en funció del color de pell; una noia de Filipines que té un sou de 400 dòlars al mes i una africana de 150. Hi ha un tema racial aquí. Parlo molt de què a molts països està normalitzat i acceptat que les dones tinguin menys drets i l’acceptació per part de les dones fa que aquestes tradicions no canviïn.

Quina conclusió n’extreus?
Així com vaig fent recerca, veig que hi ha molta feina per fer en matèria de drets de les dones. Està massa normalitzat que les dones tenen menys drets en el treball, la família o l’educació i és un tema de què s’ha de continuar parlant perquè són la meitat de la població i si no les cuidem, queda descompensat. Sempre hi ha una mirada crítica, però amb la voluntat d’entendre el context. Qui soc jo per dir que està bé i que no? No tot és blanc o negre.