Homenatge a dos amics: trobada amb Guillem Parera i Mateu Flaquer

Montserrat Alcaraz Vich

El pas del temps o la petjada del temps
És probable que un fet senzill com el retrobament de dues persones que es tractaren fa un grapat d’anys doni per molt més que un breu text. Per tant, dispensin els protagonistes d’aquesta història, a aquest cronista desbordat per la intensitat d’un capvespre que, com que el temps va deixar de passar i es va fer petjada, ja no té importància si era dilluns, dimarts, hivern o tardor. Diria que era primavera per això de la intensitat. Diria que si sabés pintar els pintaria com ho feia El Greco. Ambdós són alts i primatxols i El Greco sabia pintar l’esperit que, com és sabut és cosa difícil d’encabir dins els mots. En síntesi: dues persones, des de la seva estimació mútua, parlen dels vells temps. I resulta que el més important no ha envellit. Tot i viure molt a prop el dia a dia els havia allunyat.

Els personatges
Guillem Parera Galmés va néixer el 1925 a Manacor. La seva mare era de família pagesa, filla dels amitgers de la possessió de Santa Eulària de Can Picafort. El seu pare era fabricant de mobles i va arribar a tenir un taller amb una vintena de manobres. Ambdós formaren una família de 10 germans entre els quals hi hagué un part amb tres criatures. Guillem estudià amb els Germans de la Salle passant posteriorment a fer peritatge mercantil a l’acadèmia de Joan Llinàs.
D’aquells anys recorda que la formació que li donaren al col·legi de la Salle era, per la procedència francesa de la congregació, bastant avançada. Per exemple en plena Guerra Civil mai condemnaren els republicans i, de fet, Guillem recorda haver anat a resar a Son Coletes per la salvació dels republicans que hi eren afusellats. Hi havia una rivalitat entre els estudiants de peritatge i els de batxiller que es manifestava en activitats esportives, en la sensació pertinença a un col·lectiu més elitista o més pragmàtic. Recorda noms de professors que tingué: Don Julio Elegido, Sebastià Frau, Guillem Tur, Francisco Jara, Francisco Gil. El fet és que amb 16 anys ingressà al Seminari de Ciutat. Era el 1941: postguerra terrible. Parera manifesta que mai sentí simpaties per Falange, que a casa seva venien d’una nissaga carlista i que abjurà prest de la tendència pronazi la qual enlluernava molts de joves de la seva generació. Els nazis-alemanys representaven el futur i havíen estat aliats de Franco. Anecdòticament, esmenta que alguns falangistes significats de Manacor reberen, com a compensació pels seus serveis, unes bicicletes plegadisses de roda plena que els paracaigudistes alemanys havien emprat en l’ofensiva contra la línia Maginot, una de les primerenques victòries de la tàctica blitzkrieg (Guerra Llampec) que suposà la capitulació de França. Foren uns anys durs. Parera es refugia intel·lectualment en la doctrina de Pius XII. Llegeix i llança al foc el Mein Kampf de Hitler. Com a cristià no pot assumir l’antisemitisme en cap de les seves formes. Els estudis del seminari l’absorbeixen. Ha de posar-se al dia en el llatí, llengua d’ús gairebé constant en el seminari. Hi romandrà 10 anys fins que, el 31 de maig de 1952, és ordenat sacerdot el mateix dia i al mateix lloc que 820! joves de tot el món. Expliquem-ho. Entre el 27 de maig i l’1 de juny de 1952 se celebrà a Barcelona el XXXV Congrés Eucarístic internacional. Segons fonts consultades a la capital catalana s’aplegaren delegacions de 77 països i 300.000 congressistes entre els quals 12 cardenals, 302 arquebisbes, bisbes i abats i 15.000 sacerdots, religiosos i seminaristes. Un dels actes centrals va ser l’ordenació simultània dels sacerdots entre els quals hi havia Guillem Parera. La missa de clausura va reunir un milió i mig de persones a la confluència de l’Avinguda Diagonal i Pedralbes.
Don Guillem, com així el vaig conèixer, va ser el rector del meu poble: Campos. La seva primera destinació havia estat Gènova on s’aficionà al muntanyisme. De Gènova tornà a Manacor per recuperar-se d’una malaltia i posteriorment se li encomanà la rectoria de Santanyí. En aquest poble darrer romangué una dotzena d’anys, com a Campos. Després va ser rector a Es Pont d’Inca i, ja proper a la seva jubilació, a Son Carrió. Avui encara diu missa i, a la seva venerable edat, afirma que, si tornàs a néixer triaria la mateixa vida que ha tengut. Puc donar testimoni que la seva tasca pastoral amb els joves de Campos, aquells anys, va ser admirable. Don Guillem manté una memòria prodigiosa, però dubte de si ha fet el Torrent de Pareis 67 o 76 vegades. Una vegada, per cert, l’any 75, amb els escolanets i altra gent de Santanyí l’excursió acabà talment una pel·lícula d’aventures, ja que els aplegà una gran tempesta i arribaren a Sa Calobra havent-se activat un dispositiu de rescat.vat un dispositiu de rescat.

Mateu Flaquer Sansó
Pens que ser bon cristià és ser senzillament una persona amb uns valors de responsabilitat, capacitat de feina i coratge per ajudar als necessitats. Senzillament. Així he vist, d’ençà que vaig parlar amb ell per primer cop, Mateu Flaquer. Un bon home cabal, senzill i honest. Molts de catòlics, per contra, estan deixant de ser cristians per esdevenir fariseus i falsos.
En Mateu va néixer el 1944 a Manacor. El seu pare era funcionari de l’exèrcit i a casa de la seva mare eren comerciants. La seva mare ja té més de cent anys i viu amb una germana de Mateu al Principat. Es va casar amb Francisca Sansó i han tengut cinc fills. Estudià el batxillerat a Sa Torre i, quan va tenir 16 anys, s’embarcà cap a Barcelona matriculant-se a l’Escola Tècnica de Peritatge Industrial de Vilanova i Geltrú. Completà els seus estudis a l’Escola Tècnica d’Enginyeria Superior de Terrassa i Barcelona. La seva carrera docent ja començà els anys universitaris en la mateixa escola de Terrassa fent de professor de pràctiques. En els poc temps lliure que li quedava anava a fer atletisme a l’estadi de Sàrria. Poc temps lliure, ja que Mateu es va haver de pagar els estudis treballant en les feines que li sortien. Amb posterioritat, i ja exercint de professor a na Camel·la, va continuar estudiant els cursos de doctorat malgrat que no pogué arribar a entregar la tesi. Moltes promocions d’estudiants manacorins el recorden per les seves entusiastes classes de física i química. Es jubilà el 2010 essent catedràtic d’institut.
A Mateu l’aplegaren anys convulsos a Barcelona on romangué fins al 1969. Visqué de prop la Caputxinada, el març del 1966. Estam parlant del primer gran acte de protesta estudiantil realitzat a Catalunya contra el franquisme. Centenars d’estudiants foren assetjats per la policia en el convent dels Caputxins de Sarrià. El suport que els estudiants reberen de nombrosos intel·lectuals va donar ressò a l’acció. Hi havia esperança en la transformació, ganes d’obrir finestres i fa massa temps que estan tancades. I en aquest punt podem enllaçar els itineraris vitals de Guillem Parera i Mateu Sansó. Els anys de batxillerat un grup de joves agrupats entorn de la figura del jove capellà Parera es reuniren per tal de posar en pràctica la doctrina de la JOC (Joventut Obrera Cristiana) que, creada a Bèlgica el 1924, no arribava a les nostres contrades fins al 1956. Venia a ser com un oratge nou a la periclitada església espanyola poc oberta històricament a les reformes. Es tractava d’una organització de joves que, amb el trinomi “veure-jutjar-actuar” com a divisa, pretenia, des d’un compromís pastoral ferm, transformar i redirigir el quefer evangèlic en tant i quan s’acostàs el màxim possible al missatge de Jesús. Eren els anys previs al Concili Vaticà II i l’encíclica Mater et Magistra de Joan XXIII.

A reveure!
Què se n’ha fet de tot aquell món? Ho deman. Què els pot oferir el cristianisme? Què significà per a la vida d’aquells joves manacorins com Mateu conèixer Guillem Parera? Quina influència tenen avui els mestres en els alumnes? Quin compromís adquirim amb uns valors, siguin laics o religiosos? Quina és la nova moral sexual que troba normal dur més banyes que un sac de caragols? Cap on va l’església mallorquina? Em venien al cap moltes preguntes. Els protagonistes d’aquesta crònica enriquiren la meva mirada al món. Gràcies siguin dades.
Don Guillem comentava que quan va pel carrer amb l’audiòfon, a vegades, sent una mèl·lera que canta i al cap d’una estona encara ressona el seu eco dins l’aparell. Mateu explicava també les seves experiències auditives. Sembla que aquests dispositius augmenten el volum però no la nitidesa. Però el que compta és que hi sentien bé, se sentien bé un amb l’altre. Amb el cor.
Si l’amistat és un regal de la vida tan bell, tan nítidament i clamorosament vital, cert i tangible en una abraçada: Per què no fer-ne més sovint homenatge? En Mateu i els seus amics Miquel Vives i Guillem Andreu es reuneixen els dissabtes per berenar. Don Guillem s’engrescà a acompanyar-los.