Skip to content

Homenatge al record

Rita Shelyakina

Alguns diuen que no es pot anar cap al futur sense homenatjar el passat, aquells que ens han precedit. Un acte que es remet als temps més remots, però alhora es queda com un tel misteriós en la boira del pensament. Hi ha tant per recordar, i semblem oblidar tan de pressa… es diu que el temps passa aviat, però més aviat passa la nostra consciència cap a nous paratges, com un tren que mai s’atura, que mai s’estanca. Això a mi em dóna esperança. Saber que avui no hauríem fet allò que vam fer en temps passat. Saber que estimam a aquells o aquelles que un dia no van ser estimades. I tractam de fer homenatge. Però em sembla tot tan gran, una missió tan crucial, que em deman com es pot fer bé, una cosa així d’inexplicable, aquest acte de fer honor a allò que ja no hi és, però que continua present en els nostres cors i pensament.
Hi ha forma de fer bé o malament un acte tan ancestral com homenatjar una història? Qui té les instruccions de l’homenatge? Basta pensar-hi, posar-li flors al que ja no és aquí? Acompanyar-lo fins als últims dies de la seva vida? Com ho fa el poble per avançar, alhora que no oblida allà d’on ve? Les històries, els contes, les cartes… Totes aquelles paraules, i si és possible imatges o olors… esdevenen un camí, un canal cap al record inclús d’allò que no ha estat pròpiament viscut. Aquests elements ens ajuden a connectar-nos amb els que malgrat semblar no ser-hi, són els que ens han deixat tot el que tenim. Nosaltres serem “ells” molt aviat. I llavors seran llegides les nostres lletres. Inclús si fracassam, se’ns recordarà per haver-ho intentat, allò que ara en vida a ningú potser no li importa.
Al final l’homenatge és al que perdura en els vius, un homenatge al record. Perquè, què som sinó record? De què estan fetes les nostres idees, les nostres emocions, els nostres amors? I si volem oblidar-ho, el futur torna gris, confós, per què perdem part d’allò que som potser? És un misteri. El que sabem és que quan hem caigut amb la mateixa pedra dos i més cops, és quan havíem obviat a aquells que la van trepitjar. I a vegades visc i tenc por al futur, potser tant com la por que tenc de recordar un passat tan cruel. Hauré de caminar per aquestes pedres, vorejant-les, mirant-les, fins a entendre. Hi ha alguna cosa per entendre? No ho sé. Només dic en veu alta, que no som un poble de vius, ni de morts, sinó una història que s’escriu. I que sé què vull tenir esperança en el futur, creure en nosaltres malgrat tot. Crec que és el que tots volem i el que els nens experimenten. Necessit creure en el futur, ho necessit com si m’hi anàs la vida. I malgrat que fracassi, la meva esperança, com la dels que m’han precedit, quedarà, probablement com el millor regal. Perquè un dia algú s’aixequi, recordi, i faci allò que nosaltres no vam poder fer.

En honor a Aurora Picornell i a tots els que van creure en un futur millor en el seu cor.
També en honor a aquells que van oblidar la seva humanitat, i en algun lloc, desitgen retornar-hi.

Back To Top
Search