Una de les formes d’oci més de moda actualment és allò que en castellà s’anomena tardeo. Si bé no és admès oficialment, hom sap que tardeo fa referència a sortir de gresca a partir del capvespre/horabaixa fins, aproximadament, hora de sopar. És innegable que l’ús del mot és força estès entre la població catalanoparlant. Enfront d’això, es planteja un problema: la necessitat d’emprar un concepte nou en llengua pròpia si no es vol perdre terreny en l’ús social d’aquesta. I el concepte en català sembla existir entre alguns sectors de la població. Es tracta del mot horabauxa.
A Mallorca, les horabauxes començaren a popularitzar-se fa pocs anys al barri palmesà de Santa Catalina. A partir d’aquí s’expandí cap a altres indrets de l’illa i, Manacor, com tots sabem, no en fou excepció. Quan amb els amics dèiem “anar de tardeo” creguérem que havíem de canviar aquesta expressió per la raó ja esmentada i proposàrem d’emprar horabauxa.
En certa manera, horabauxa ha agafat certa volada. Entre la colla d’amics, hi havia dos propietaris de bars que organitzaven concerts o festes els capvespres i foren els primers a anunciar els esdeveniments per les xarxes socials, etiquetant-los d’horabauxes. Facebook o Instagram ajudaren a expandir el concepte fins a tal punt que traspassà les fronteres de la nostra comarca. Així, l’han adoptat locals de Montuïri o Palma. Fins i tot tenim constància que se n’han apropiat empreses com Melicotó o l’associació Joves per la Llengua.
Ara bé, què ens du a apostar per horabauxa? La raó és deduïble: és un joc de paraules format per la combinació d’ horabaixa i bauxa. Per què no crear una paraula amb dos mots tan escaients? El primer fa referència a la part del dia en què es produeix l’esdeveniment i el segon fa referència al tipus d’esdeveniment, el concreta. És cert que podrien existir alternatives com capvesprada, horabaixada, tardeig… Tot és possible, però la nostra, creim, resulta més enginyosa i necessària. Pensam que qualsevol derivació relacionada amb tarda hauria de quedar exclosa, atès que tarda és un castellanisme, maldament se’n faci ús al Principat i al País Valencià, i aquí es faci servir bones tardes per saludar durant els període comprès entre el migdia i el vespre. En una etapa històrica en què sovintegen els ieismes, les eles bleda i barbarismes a palades, no necessitam més interferències de llengües no pròpies del territori i urgeix la creació de neologismes compostos per elements d’arrel pròpia.
Altrament, una de les principals traves a les quals ens enfrontam és la reticència d’alguns catalanoparlants a fer ús d’horabauxa perquè, en paraules textuals, “sona raro” o “pareix un poc forçat”. L’autoodi és un tret característic de la nostra societat illenca i el problema d’arrel és mal d’arrabassar. Fer la passa d’optar per la forma pròpia en lloc de la forana és una tasca feixuga i si no es du a terme va en detriment de la nostra parla. A parer nostre, la millor opció és fer-ne un ús constant desacomplexat perquè es normalitzi fins a tal punt de “sonar normal”.
Amb tot, l’ús de tardeo i d’horabauxa han entrat en conflicte. El segon, més recent, a poc a poc va agafant terreny al primer. Ara bé, no és una feina fàcil i depèn de la voluntat dels illencs, començant pels manacorins. Nosaltres tenim clar quina tria fer. I de vergonya, cap ni una. I tu, t’hi sumes?
Antoni Bauçà Andreu
