José María Sánchez és periodista a la revista Manacor Comarcal i presentarà dia 7 de març a la llibreria Món de Llibres Esperando nada, la seva segona novel·la. Serà a les 19h i conduirà l’acte el col·lega Sebastià Sansó
Esperando nada vol ser un retrat generacional?
En certa manera si, s’hi mostra la precarietat laboral, les dificultats per accedir a un habitatge, la salut mental… Però també s’hi aborden temes que són universals, independentment de l’edat, com ara l’amistat, la soledat o les relacions de parella.
Sense fer-nos cap espòiler, a quina generació et refereixes?
El títol de la novel·la ja és molt definitori de la inestabilitat que hi ha actualment, aquesta dificultat per predir el futur. La novel·la està ambientada el 2021, just passat el pitjor de la pandèmia, però que encara és allà. Assimilàvem el que havia passat i vèiem que érem molt més fràgils del que ens pensàvem. Aquesta generació veu que li cal no planificar tan a llarg termini, i viure més centrat en el present, perquè el futur és més incert que mai. Tot i així, vull recalcar que no és un llibre pessimista, sinó realista.
Aquesta sensació que el futur és incert no l’ha tenguda al llarg de la història cada generació.
Sí, ha passat sempre. Però els darrers quinze anys han passat moltes coses i és molt difícil assentar-se. Els nostres predecessors tenien un present i un futur no gaire esperançador, però el més probable sempre era que tot milloràs. Avui no està tan clar.
Fa la impressió que és més com una novel·la de diàlegs, com una pel·lícula de Woody Allen, per fer un símil que no sé si és adequat.
Sí. Intent plasmar el sentir d’una generació concreta a través de les històries de cada un dels sis personatges. M’agraden molt els escriptors russos, que se centren molt en la psicologia dels personatges. És una obra molt adaptable al cinema o al teatre, perquè té molts de diàlegs i pocs escenaris.
Et consideres autodidacta?
Sí, ho som molt. Des dels vuit o nou anys m’interessava llegir, més endavant em vaig interessar també pel cinema. I finalment vaig començar a escriure. També dic sempre que per ser escriptor, has de tenir dots de fixar-te en la gent en el dia a dia.
La novel·la passsa a Mallorca.
Sí, perquè és el lloc on he viscut i el lloc que conec més bé del món. Però també és cert que podria passar en qualsevol lloc del món, perquè el que conta és molt universal.
Quina presència hi tenen les xarxes i les pantalles?
Hi tenen un cert protagonisme. Al principi de quan els protagonistes es reuneixen, decideixen deixar els mòbils apartats, després de tant de temps de no veure’s per la pandèmia.
