skip to Main Content

La guerra també té criteris estètics

Aquesta setmana estrenam col·laborador de luxe. Elvio Saravia s’ha dedicat al periodisme de ràdio, televisió, premsa i web durant 27 a l’Argentina. Llicenciat en comunicació social, és productor de continguts digitals i realitzador de documentals. Natural d’Argentina, viu a Porto Cristo des del 2021.

“Si mates una cuca molla ets un heroi. Si mates una papallona ets dolent. La moral té criteris estètics”, escrivia el filòsof alemany Friedrich Nietzsche. I no s’equivocava. Avui en dia, en un món hipermediatitzat, els qui construeixen un relat, basat en algun tipus de principi moral, entorn d’un determinat succés, són els mitjans de comunicació massiva.

Per molt objectius que es presentin davant el món, són absolutament subjectius i posen en els seus reportatges, talment una pel·lícula de Hollywood, els bons, els dolents i els actors secundaris. Fins i tot posar el focus amb especial atenció sobre un punt i no sobre un altre, també mereix una anàlisi crítica entorn del que em mostren. Qualsevol notícia no és més que un retall de la realitat, mai i sota cap punt de vista, una crònica periodística serà reflex de la realitat. En canvi, sí que ho serà de la part que el meu ull ha triat per mirar, tot deixant de banda tot un univers que esdevinrà invisible per a la meva audiència.

Per què el conflicte armat entre Ucraïna i Rússia s’ha guanyat l’atenció del món sencer? No ho qüestion perquè consideri que no tengui importància, en absolut, sinó perquè existeix un conflicte armat a la regió del Donbass que fa vuit anys que dura i sobre el qual difícilment puguem recordar qualque acalorat reportatge d’abast mundial. I si cit el conflicte del Donbass perquè geogràficament involucre aquestes dues nacions que des del 20 de febrer d’enguany han iniciat una escalada de violència que, a la fi, ha suscitat l’atenció de tot Europa i de gran part del món.

Però podríem esmentar altres conflictes armats que actualment estan en marxa i pràcticament no interessen a ningú, com ara la guerra civil d’Haití, que s’ha cobrat la vida d’un president a mans de sicaris; l’enfrontament quasi etern entre Israel i Palestina a la franja de Gaza com a epicentre de les accions militars, sense aprofundir en aquest cas en la intervenció durant dues dè ades dels Estats Units, una presència militar que no ha estat mai qüestionada ni tan sols per les nacions que conformen l’OTAN.

Pel que fa a l’opinió pública o a la percepció que es pugui tenir dels fets a partir d’un relat ben orquestrat, s’ha desenvolupat a tot Europa una especial empatia envers els ucraïnesos que s’han vist obligats a abandonar el seu país bombardejat i que avui sumen ja diversos milions de persones que, com poden, van rearmant la seva vida en algun punt del mapa, que fins fa un mes els resultava segurament irrellevant.

Però per què la comunitat europea no va mostrar la mateixa empatia envers els milions d’expulsats de l’Orient Mitjà, els sirians bombardejats, els africans desplaçats per dictadures i assassinats a mans de grups paralmilitars, els sud-americans desplaçats per successives crisis econòmiques i governs corruptes que poc o res han fet per garantir-los un futur sostenible. Fins i tot en molts de països europeus es continua veient l’immigrant com una amenaça. Sense anar més enfora, ser immigrant a Ucraïna no és una cosa ben vista.

Un altre tòpic dins aquest relat mediàtic és la figura de Volodímir Zelenski, a qui s’ha elevat a un pedestal d’heroi alhora que s’ha col·locat Vladimir Putin en el patíbul que sols mereixen els malvats. Mentrestant, prenc el meu temps per demanar-me: per què? Zelenski cuida el seu poble? O és que simplement el seu coratge frega els límits de la desraó? Podria l’exhumorista haver posat el bé comú dels seus ciutadans per sobre del xovinisme? Putin és més dolent perquè té a la seva disposició un exèrcit més poderós? Putin és més malvat perquè presideix Rússia i no qualque país d’Occident?

És una guerra i no hi ha bons ni dolents. Si m’ho demanen, tots són tirans, amb més o menys armes, amb més o menys escrúpols. És com caminar amb roba blanca dins un fangar. Ningú en surt net. El que sí que podem fer, encara amb les botes enfangades, és fer-nos els ulls nets i analitzar el context més enllà del que ens contin en el telenotícies.

Back To Top
Search